El dilluns mentre esmorzava a casa tot llegint el diari veig un titular molt breu, ha mort Erhard Lorentan, aturo la meva lectura i em fixo en la breu noticia. Va morir el dijous 25 d’abril mentre escalava el cim del Grundhorn de 4.043 metres al Valais amb un client de Berna. A cops el destí te un especial i curiós sentit del humor ja que aquell mateix dia feia 52 anys i al matí ho havia celebrat amb els seus i després havia pujat amb esquís fins l’aresta del Grünegghorn i al arribar a la roca van deixar el esquís per seguir una aresta qualificada com a AD+ i sense que es coneguin les causes tots dos van caure uns 200 metres fins la glacera de Fieschertal, altres cordades ho van veure i van avisar als serveis de rescat que poc van poder-hi fer ja que al arribar en Lorentan ja era mort i el seu client estava força greu però la seva no corre perill i resta ingressat a un hospital de Berna amb politraumatismes.
Lorentan va néixer l’any 1959 a Bulle, prop de Friburg i va iniciar-se a la muntanya i a l’escalada tan sols amb 11 anys de la ma del seu pare. Més tard va ser guarda d’un refugi i amb 22 anys es va treure el títol de guia tot i que el seu ofici real era el de fuster. Lorentan va ser la tercera persona en completar el cicle del 14 vuit mils per darrera d’en Messner i en Kukuczka, però no es va conformar amb fer els 14 vuit mils si no que en va repetir alguns i va assolir un grapat de cims secundaris fins aconseguir 22 cims de més de vuit mil metres. La seva fita més remarcable va ser fer l’Everest per la seva vessant nord, la del Tibet, en tan sols 31 hores des del camp base i tornar a baixar en unes tres hores i mitja per una canal de neu i glaç fent “ramasse” i “culen-bajen”, una fita que no s’ha tornat a repetir mai més, ni tan sols amb esquís. Segurament la seva empremta o llegat més important al mon de la muntanya, a banda d’una sèrie inacabable de cims i obertura de vies, va ser el que ara anomenem estil alpí a les expedicions als cims més alts del planeta. En una època en que qualsevol expedició a un cim de més de 6.000 metres volia dir grups de cent o més persones amb portejadors, sherpes, expedicionaris, etc i no menys de 5 o 6 setmanes de temps ell va iniciar un estil amb el mínim imprescindible, sols 3 o 4 expedicionaris amb un parell de sherpes i no més de dues o tres setmanes. Enemic declarat de les expedicions comercials i de la proliferació de cordes fixes, instal·lacions, dipòsits de material i l’ús d’oxigen va declarar mes d’un cop que el més important no es fer el cim si no com es fa i amb quins mitjans es fa i com menys mitjans es facin servir molt millor. Una altre de les seves fites més importants va ser encadenar 38 cims per els voltants de Zermatt en tan sols 19 dies i durant el hivern del 1989 en tan sols 13 dies fa fer 13 cares nord al Oberland suís.
Ara que el mon de la muntanya està cada cop més massificat i tecnificat, on cada cop el comerç ens ofereix més i més mitjans, alguns potser no del tot legítims, per fer muntanya, ell predicava i donava exemple amb una tècnica impressionant, una forma física digne d’envejar i una escassetat de mitjans quasi be espartana. Descansi en pau a les seves, i nostres, estimades muntanyes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada