Ens trobaràs a

www.llibreriahoritzons.com
info@llibreriahoritzons.com






dimarts, 26 de juliol del 2011

De Montgarri a Taull tot fugint del fred i la boira. Un cap de setmana diferent

Aquest cap de setmana hem anat cap a Montgarri amb la intenció de pujar per la vall de Marimanha i fer un parell o tres de cims per la zona. La idea era una barreja de muntanya, turisme i descans, sense preses i per gaudir-ho al màxim. Amb aquesta idea vàrem sortir de Barcelona el dissabte al matí cap el Pallars, fem una parada a Sort per dinar i aprofitem per veure una competició de canoa per aigües braves. En arribar a Esterri d’Aneu agafem l’estreta carretera que porta cap a la val d’Isil i l’estació d’esquí de fons de Bonabe. A partir de Bonabe la carretera es converteix en una pista de muntanya en bastant bon estat i tret d’alguns curts trams apta per a qualsevol cotxe que no sigui esportiu o molt baix. La pista va enfilant-se cap a Montgarri tot seguint el curs de la Noguera Pallaresa i passant per racons i indrets força idíl·lics on el riu travessa prats, zones de bosc de ribera i, finalment, un magnífic bosc d’avets i pi negre per arribar al poble abandonat de Montgarrii on trobem el refugi dels Amics de Montgarri situat a l’antiga rectoria del Santuari de la Mare de Deu de Montgarri. Ens instal·lem al refugi i aprofitem les darreres hores de la tarda per fer una volta per les rodalies del poble tot gaudint de la pau del indret i observant ramats de vaques i cavalls amb abundants cadells, i amb alguns exemplars que tenen tant sols uns pocs dies. De l’estada al refugi vull destacar-ne l’amabilitat dels guardes i, sobretot, el magnífic sopar que ens van preparar i que vam concloure amb un parell de chupitos de Pacharan obsequi de la casa.

 El refugi i el Santuari de Montgarri

El diumenge al matí ens llevem aviadet però no tardem en descobrir que fa un dia gris i rúfol en que la boira embolcalla tots els cims de la zona, per acabar-ho d’adobar bufa un vent força desagradable i el termòmetre amb prou feines marca els 5 graus i això que estem a 24 de juliol. Davant d’aquesta perspectiva decidim canviar els plans i anar cap el Pla de Beret, complertament tapat per la boira, i baixar cap a Vielha sense cap objectiu en concret ja que totes les muntanyes de la vall estan cobertes per una espessa boira. Finalment decidim marxar tot travessant el túnel i trobar-nos que per el vessant sud llueix el sol tot i seguir fent vent i força fresca. Després de parlar-ho una mica deixem els plans inicials de fer muntanya i ens dirigim cap a la vall de Boí per fer una mica de turisme i gaudir del romànic de la zona, no en va declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Un cop estem al poble de Taull i després de visitar les esglésies romàniques pugem cap a l’estació d’esquí sense cap objectiu concret i un cop allà comencem a pujar per una pista de servei de l’estació i de mica en mica anem pujant fins arribar-nos al coll de Roies a 2.540 metres d’alçada i deixem el Puig Falcó de 2.750 metres per un altre dia donat que bufa un fort vent que ens molesta molt i com que no era en les nostres plans el pujar tant amunt no portem les jaquetes i tenim fred. En total hem fet uns 550 metres de desnivell com aquell que no vol. La baixada no te mes historia que el anar passant pe entre  varis ramats de vaques i cavalls que pasturem lliurament per la zona.

L'esglesia de Sant Climent de Taull i les muntayes de Boi-Taull al fons

En resum que s’ha tracta d’un cap de setmana diferent dels que estem acostumats però en el que hem gaudit molt i hem aprofitat per descansar i desconnectar que, també, ens feia falta.

Que tingueu tots una molt bona setmana.

divendres, 22 de juliol del 2011

Sortida al Moixeró i al Penyes Altes de Moixeró


El dissabte  vàrem anar cap el Penyes Altes de Moixeró i també ens vam enfilar al cim del Moixeró. La sortida es va iniciar pujant per la pista que mena cap el refugi del Serrat de les Esposes i més amunt del refugi tot just al costat d’una basa d’aigua per els bombers vam deixar els cotxes en una corba molt oberta i amb prou espai per deixar-los. Comencem a caminar per un torrent en una pujada força dreta durant uns minuts per situar-nos al coll de la Trapa a 1.824 metres. Al arribar al coll veiem tres camins, per la nostre dreta puja una pista que després de passar una tanca canadenca segueix en direcció descendent cap a migdia i un camí a l’esquerra que es fica cap el bosc. Seguim per la pista i creuem la tanca canadenca tot veient el cim del Penyes Altes a la nostre esquerra. Seguim per la pista i anem veient les marques de la Travessa dels Cavalls al Vent, la pista va mantenint alçada amb alguns trams de pujada i sempre per dins d’un bosc de pi roig. La pista va girant cap a llevant i al arribar a sota del evident Coll de la font Freda la deixem per seguir un corriol fins l’esmentat coll situat a 1.979 metres. Des del coll estant veiem clarament davant nostre els cims del Moixeró i més a l’esquerra el Penyes Altes i davant nostre tenim un immens prat que davalla clarament cap el Torrent de Moixeró. Seguim un dels molts corriols que trobem i sense perdre alçada arribem al Coll de Moixeró on tornem a trobar les marques de la Cavalls al Vent. Des del coll les vistes sobre la cara nord del Pedraforca som molt maques i paga la pena aturar-s’hi una estona per contemplar-ho. 

La Cara Nord del Pedraforca des del Coll de Moixeró
 
El camí el reprenem tot passant per sota del cim del Moixeró seguim un corriol que en una suau pujada ens porta cap el Collet del Raset a 2.059 metres on tornem a ficar-nos dins del bosc. A partir d’aquí les marques de la Cavalls al Vent es barregen amb les del GR-150.1 i no les deixem mentre el camí empren una forta pujada alterant-se trams de camí amb d’altres que pugen força dretes amb alguns trams on cal posar les mans. Al cap d’un estona i després de pujar per una evident canal trobem l’únic pas amb una mínima dificultat i és una mena de canal de roca on, fins i tot, hi ha una corda per ajudar-nos. La veritat es que el pas es més espectacular que difícil i la corda fa més nosa que servei, tot i que cal reconèixer que per gent poc avesada a la muntanya pot imposar una mica. Superat aquest curt tram en pocs minuts arribem al cim del Penyes Altes de 2.278 metres d’alçada després d’un desnivell positiu de 480 metres que hem superat en una hora i mitja escassa. 

 Vista des del cim del Penyes Altes on veiem el Moixeró, el Cadí i el Pedra

El descens el fem per el mateix camí de pujada amb el detall que decidim pujar també al cim del Moixeró de  2.091 metres tot desviant-nos una mica del camí que hi ha entre els colls de Raset i de Moixeró i en poc més d’un quart d’hora superem els escassos 100 metres de desnivell que hi entre el camí el cim. La baixada des del cim del Moixeró fins el coll la fem una mica per on volem fins retrobar el coll de Moixeró i partir d’aquest punt seguim el camí de la pujada per arribar fins els cotxes després d’unes quatre hores de caminar des de que els hem deixat i de superar un desnivell positiu d’uns 550 metres.

 El cim del Penyes Altes des del cim del Moixeró

Es tracta d’una sortida al abast de tothom amb poc desnivell i sempre per bons camins si exceptuem  alguns petits trams de la darrera pujada al Penyes Altes i amb l’al·licient de poder fer dos cims en un mateix dia i sense gaire esforç.

Que tingueu tots un bon cap de setmana.

dijous, 14 de juliol del 2011

El Pics de la Mina i de les Valletes des de Pimorens

El diumenge passat vàrem anar cap a la zona del coll de Pimorent, en concret a fer  els Pics de la Mina i de les Velletes, de 2.638 i 2.814 metres respectivament. Es una zona molt freqüentada durant la temporada d’esquí doncs deixant de banda l’estació  d’esquí de Porte – Pimorens, a la zona hi ha autèntics “clàssics” del esquí de muntanya i de les raquetes com son el Pic de la Mina, el Coma d’Or o el Pedrons. Nosaltres hi havíem estat molts cops al hivern però mai havíem fet aquest recorregut sense neu i ens va agradar molt i no ens hi vam trobar ningú. Els únics essers vius, deixant de banda nosaltres mateixos, que van trobar-nos van ser vaques, cavalls, ovelles, marmotes i alguna rapinyaire.

Amb el cotxe vam agafar una pista que surt del mateix coll de Pimorent per la nostre esquerra. Aquesta pista es asfaltada en els seus primers metres però després es de terra i amb alguns trams en força mal estat. Finalment deixem el cotxe a poc més d’un quilòmetre del coll tot i poder tirar una mica més endavant.

 Pujant cap el Pic de La Mina

Comencem a caminar vers ponent per la pista en una suau pujada, deixant a l’esquerra els telecadires de l’estació d’esquí i anem pujant i direcció oest cap a la carena que va enfilant-se cap el pic de La Mina que ens queda una mica a la nostre esquerra. Al arribar a la carena aquesta gira vers migdia formant un arc molt obert i ens dirigim cap una mena de fals coll al peu mateix del darrer tram de la carena que puja al Pic de La Mina, al arribar-hi assolim el cim enfilant-nos per una curta aresta de grans blocs de pedra sense cap mena de dificultat i en unes dues hores des de que hem deixat el cotxe aconseguim el primer cim del dia.

Les muntanyes d'Andorra des del cim del Pic de La Mina

Després de descansar una mica a dalt del cim, menjar i fer les fotos de rigor tornem sobre les nostres passes fins al fals coll que hem trobat al pujar i aquí cal buscar un petit corriol que baixa una mica en direcció oest per girar de seguit cap a migdia. El corriol fa algunes pujades i baixades per evitar els diferents esperons que baixen del pic de La Mina i, a cops, sembla que el perdem. Cal esmentar que tot aquest tram es una zona de descans de bestiar i és plena de porqueria i tot passant-hi pensem que aquell que va dir que la merda de la muntanya no fa pudor o no sabia el que es deia i no havia estat per aquí dalt, Deu meu quina ferum !!!!. El corriol que anem seguint ens porta cap a un petit collet situat sota mateix del pic de  La Mina a 2.604 metres.

 L'Estany del Orri de la Vinyola i el PIc de Font Freda amb les seves canals

Les vistes sobre les muntanyes d’Envalira, Pedrons i companyia son excel·lents. Un cop arribats al collet veiem als nostres peus el petit estany de l’Orri de la Vinyola i davant nostre el Coll del Orri de la Vinyola cap on ens dirigim en una suau diagonal ascendent seguint per trams amb camí i d’altres sense però marcat amb algunes fites. Al arribar al coll ens apareix la vall de Campcardós als nostres peus i la magnifica cara nord del Peiraforca tot just davant. Des del coll girem a l’esquerra i per uns suaus lloms anem pujant cap el Pic de les Valletes on arribem unes dues hores llargues després de deixar el cim del pic de La Mina. Durant tot el tram de la carena un fort vent ens ha anat molestant força i no ens ha deixat gaudir gaire d’una bona estada al cim. La vista des del cim de les Valletes es amplia i espectacular, amb totes les muntanyes i la plana de la Cerdanya i l’Ariege, Andorra, la Pica i més enllà el massís de la Maladeta encara molt carregat de neu, finalment i molt lluny albirem el massís del Mont Perdut. Tot un festival per els ulls i l’esperit.

 El Pic de La Mina, la vall del Orri de la Vinyola i al fons el Roc Mele i i el pic La Cabaneta des del cim de les Velletes

La baixada la fem desfent les nostres passes fins el coll del Orri de la Vinyola i des del coll agafem una mena de canal que baixa directe fins el fons de la vall de la Vinyola. Des del coll veiem algunes senyals de camí i alguna fita i mirem de seguir-les, la baixada es força dreta i amb molta sorra i pedra solta però amb cura no presenta cap tipus de dificultat. En poc més de mitja hora arribem al llac del Orri de la Vinyola on trobem un lloc a raser del vent on fem una bona parada per descansar i menjar. La resta de la baixada no te més historia que la de seguir el camí que per el fons de la vall va evitant les tarteres fins deixar-nos un altre cop a la pista per on hem pujat al matí i on tenim al cotxe. Finalment arribem al cotxe després d’unes sis hores efectives de caminar i de superar uns mil metres de desnivell. El temps ha estat molt bo durant tot el matí per anar-se tapant a mesura que passaven les  hores i l’arribada al cotxe la fem per dins d’una boira força espessa. L’únic que ens ha molestat i força ha estat el vent sobretot a les parts més altes del recorregut.

 L'estany i el coll del Orri de la Vinyola

L’anècdota del dia la va protagonitzar un ramat d’ovelles i cabres que hem trobat tot baixant del coll. A mesura que anàvem caminat tot un seguit de bens i cabres anaven sortint per entre les pedres de la tartera i en uns pocs minuts un ramat de 60 o 70 animals ens seguia a molts poc metres de nosaltres. En un moment donat els animals han deixat de seguir-nos però per una estona ens feia el efecte de ser-ne els seus pastors.

En resum, una bona sortida, apta per a tothom, que és pot allargar o escurçar en funció de les ganes que tinguem de caminar, per uns paratges i ambient molt d’alta muntanya i, sorprenentment, totalment solitaris. Crec que això últim va ser més fruit de la casualitat que no  pas de cap altre cosa.

 La Vall del Orri de la Vinyola des de la seva part inicial

Que tingueu un molt bon cap de setmana i per els que ja estigueu de vacances a gaudir-les força.Nosaltres demà anem cap el Penyes Altes i diumenge tenim la sortida de pràctiques del crus d'orientació. La propera setmana us ho expliquem.

dimecres, 6 de juliol del 2011

De Queralbs a Núria i el PIc de la Pala


Imagino que mols de vosaltres us preguntareu on deu estar això del Pic de la Pala, clar que donat el títol d’aquest post es fàcil pensar que es per la zona de Núria. De fet ni jo mateix el coneixia fins que el diumenge el vaig pujar.

El diumenge passat vam anar cap a Queralbs amb la intenció de pujar a peu a Núria seguint l’antic camí del pelegrins i que avui forma part del GR-11. Vàrem arribar al aparcament del cremallera a Queralbs i sobre les 10 del matí vàrem iniciar la pujada, primer per els carrers del poble i després per la carretera de Fontalba fins que un cartell indica quin es el camí que puja cap a Núria. No te pèrdua donat que està molt ben indicat. El camí és deliciós per entre boscos caducifolis rics en faigs, avellaners, roures, etc, això si, amb trams força costeruts. A mesura que anem pujant anem veien als nostres peus les gorges del riu, el camí entre en una zona més planera fins que amb una petita baixada va a creuar el riu per el Pont de Cremal i un cop a l’altre riba del riu entrem en la zona més costeruda de tota la pujada doncs el camí va enfilant-se fent marrades  per remuntar les Roques de Tot lo Mont, mentre anem pujant ens trobem amb alguns grups que fan descens de barrancs i podem veure con baixen les gorges del riu que porta força aigua. Tot just superat l’esperó que posa fi a les marrades ens aturem una estona per contemplar la cascada de Fontalba al altre costat de la vall. Passat aquest punt el camí entra en una zona més planera fins a trobar-nos amb l’espectacular cascada de la Cua de Cavall on hi estem una bona estona contemplant la seva grandiositat. Seguim el camí i passem per un curiós pont sobre el riu però que està literalment penjat del pont del cremallera per entrar tot seguit al Pla de Sallent. Aquest es un dels trams més bonics de camí ja que anem caminant per el mateix costat del riu i per el interior d’un bosc de pi negre amb abundant neret que tot just ara comença a florir. Finalment el camí torna a redreçar-se força i no parem de pujar fins el coll de la Creu d’en Ribes amb el seu mirador a la nostre dreta i una magnifica vista sobre tot el conjunt dels Santuari de Núria i les muntanyes que l’envolten.

Al arribar a Núria vàrem fer una aturada a la font que hi ha al costat de l’ermita de Sant Gil per descansar i menjar una mica. Des de Queralbs hem trigat unes 3 hores per fer un desnivell d’uns 850 metres. Com que ens trobàvem be i amb ganes de seguir caminant decidim anar cap els Torreneules o el Pic de Fontnegre i desprès de creuar tot el conjunt del Santuari i fugint una mica de la gentada iniciem la pujada cap a l’Alberg del Pic de l’Àliga per el camí que puja per sota mateix del telecabina i en una mitja horeta hi arribem., creuem la gran explanada que hi ha tot just davant de l’alberg i seguim pujant en direcció al Pic de l’Àliga mentre veiem com un vedell va mamant de la seva mare mentre ella camina i el vedell seguia mamant i caminat, certament era força curiós.  Aquí hi ha algun punt on la gran quantitat de camins ens podem fer perdre una mica el camí més adient però cal seguir els cartells que indiquen el camí del Pic de l’Àliga i desprès de donar algunes voltes i amb la sensació de que ens allunyem del nostre objectiu decidim pujar una mica per el dret fins arribar a la carena tot just a l’esquerra del Pic de l’Àliga i tot just hi som veiem davant nostre un temptador cim a mig camí entre nosaltres i el Pic de Fontnegre, mirem el mapa i resulta que es el Pic de la Pala de 2475 metres i cap allà ens dirigim. Malauradament i mentre anem pujant el cel es va cobrint de núvols i boires i finalment decidim deixar el Fontnegre per un altre dia. Les vistes sobre el Santuari des de dalt del cim som molt maques i les boires van fent i desfent els cims de l’Olla de Núria. Finalment hem fet 1.400 metres de desnivell en unes 5 hores llargues. La baixada fins al Santuari no te res més que seguir el camí de pujada i per tornar a Queralbs agafem el cremallera. Un cop arribats a Queralbs tenim el temps just per canviar-nos de roba i ficar-nos dins del cotxe abans que una bona tronada doni pas a un fort aiguat i ens tranquil·litza desprès d’haver decidit no arribar al nostre objectiu que ens havíem fixat.

Tant si pugeu a peu fins a Núria com si decidiu pujar a Núria amb el cremallera i després caminar una mica crec que el Pic de la Pala es una bona opció si aneu amb nens i us ho recomano. Per cert si esteu federats mostreu el carnet al comprar el bitllet del cremallera doncs us faran descompte. Si us dieu Gil o Núria anireu de franc, si els vostres fills son del Club Super 3 o tenen el Carnet Jove o sou socis del RACC també tindreu un bon descompte i això ho dic perquè els preus del cremallera no son ,precisament, econòmics.

Que tingueu tots una bona setmana