El diumenge passat vàrem anar cap a la zona del coll de Pimorent, en concret a fer els Pics de la Mina i de les Velletes, de 2.638 i 2.814 metres respectivament. Es una zona molt freqüentada durant la temporada d’esquí doncs deixant de banda l’estació d’esquí de Porte – Pimorens, a la zona hi ha autèntics “clàssics” del esquí de muntanya i de les raquetes com son el Pic de la Mina, el Coma d’Or o el Pedrons. Nosaltres hi havíem estat molts cops al hivern però mai havíem fet aquest recorregut sense neu i ens va agradar molt i no ens hi vam trobar ningú. Els únics essers vius, deixant de banda nosaltres mateixos, que van trobar-nos van ser vaques, cavalls, ovelles, marmotes i alguna rapinyaire.
Amb el cotxe vam agafar una pista que surt del mateix coll de Pimorent per la nostre esquerra. Aquesta pista es asfaltada en els seus primers metres però després es de terra i amb alguns trams en força mal estat. Finalment deixem el cotxe a poc més d’un quilòmetre del coll tot i poder tirar una mica més endavant.
Pujant cap el Pic de La Mina
Comencem a caminar vers ponent per la pista en una suau pujada, deixant a l’esquerra els telecadires de l’estació d’esquí i anem pujant i direcció oest cap a la carena que va enfilant-se cap el pic de La Mina que ens queda una mica a la nostre esquerra. Al arribar a la carena aquesta gira vers migdia formant un arc molt obert i ens dirigim cap una mena de fals coll al peu mateix del darrer tram de la carena que puja al Pic de La Mina, al arribar-hi assolim el cim enfilant-nos per una curta aresta de grans blocs de pedra sense cap mena de dificultat i en unes dues hores des de que hem deixat el cotxe aconseguim el primer cim del dia.
Després de descansar una mica a dalt del cim, menjar i fer les fotos de rigor tornem sobre les nostres passes fins al fals coll que hem trobat al pujar i aquí cal buscar un petit corriol que baixa una mica en direcció oest per girar de seguit cap a migdia. El corriol fa algunes pujades i baixades per evitar els diferents esperons que baixen del pic de La Mina i, a cops, sembla que el perdem. Cal esmentar que tot aquest tram es una zona de descans de bestiar i és plena de porqueria i tot passant-hi pensem que aquell que va dir que la merda de la muntanya no fa pudor o no sabia el que es deia i no havia estat per aquí dalt, Deu meu quina ferum !!!!. El corriol que anem seguint ens porta cap a un petit collet situat sota mateix del pic de La Mina a 2.604 metres.
Les vistes sobre les muntanyes d’Envalira, Pedrons i companyia son excel·lents. Un cop arribats al collet veiem als nostres peus el petit estany de l’Orri de la Vinyola i davant nostre el Coll del Orri de la Vinyola cap on ens dirigim en una suau diagonal ascendent seguint per trams amb camí i d’altres sense però marcat amb algunes fites. Al arribar al coll ens apareix la vall de Campcardós als nostres peus i la magnifica cara nord del Peiraforca tot just davant. Des del coll girem a l’esquerra i per uns suaus lloms anem pujant cap el Pic de les Valletes on arribem unes dues hores llargues després de deixar el cim del pic de La Mina. Durant tot el tram de la carena un fort vent ens ha anat molestant força i no ens ha deixat gaudir gaire d’una bona estada al cim. La vista des del cim de les Valletes es amplia i espectacular, amb totes les muntanyes i la plana de la Cerdanya i l’Ariege, Andorra, la Pica i més enllà el massís de la Maladeta encara molt carregat de neu, finalment i molt lluny albirem el massís del Mont Perdut. Tot un festival per els ulls i l’esperit.
Les muntanyes d'Andorra des del cim del Pic de La Mina
Després de descansar una mica a dalt del cim, menjar i fer les fotos de rigor tornem sobre les nostres passes fins al fals coll que hem trobat al pujar i aquí cal buscar un petit corriol que baixa una mica en direcció oest per girar de seguit cap a migdia. El corriol fa algunes pujades i baixades per evitar els diferents esperons que baixen del pic de La Mina i, a cops, sembla que el perdem. Cal esmentar que tot aquest tram es una zona de descans de bestiar i és plena de porqueria i tot passant-hi pensem que aquell que va dir que la merda de la muntanya no fa pudor o no sabia el que es deia i no havia estat per aquí dalt, Deu meu quina ferum !!!!. El corriol que anem seguint ens porta cap a un petit collet situat sota mateix del pic de La Mina a 2.604 metres.
L'Estany del Orri de la Vinyola i el PIc de Font Freda amb les seves canals
Les vistes sobre les muntanyes d’Envalira, Pedrons i companyia son excel·lents. Un cop arribats al collet veiem als nostres peus el petit estany de l’Orri de la Vinyola i davant nostre el Coll del Orri de la Vinyola cap on ens dirigim en una suau diagonal ascendent seguint per trams amb camí i d’altres sense però marcat amb algunes fites. Al arribar al coll ens apareix la vall de Campcardós als nostres peus i la magnifica cara nord del Peiraforca tot just davant. Des del coll girem a l’esquerra i per uns suaus lloms anem pujant cap el Pic de les Valletes on arribem unes dues hores llargues després de deixar el cim del pic de La Mina. Durant tot el tram de la carena un fort vent ens ha anat molestant força i no ens ha deixat gaudir gaire d’una bona estada al cim. La vista des del cim de les Valletes es amplia i espectacular, amb totes les muntanyes i la plana de la Cerdanya i l’Ariege, Andorra, la Pica i més enllà el massís de la Maladeta encara molt carregat de neu, finalment i molt lluny albirem el massís del Mont Perdut. Tot un festival per els ulls i l’esperit.
El Pic de La Mina, la vall del Orri de la Vinyola i al fons el Roc Mele i i el pic La Cabaneta des del cim de les Velletes
La baixada la fem desfent les nostres passes fins el coll del Orri de la Vinyola i des del coll agafem una mena de canal que baixa directe fins el fons de la vall de la Vinyola. Des del coll veiem algunes senyals de camí i alguna fita i mirem de seguir-les, la baixada es força dreta i amb molta sorra i pedra solta però amb cura no presenta cap tipus de dificultat. En poc més de mitja hora arribem al llac del Orri de la Vinyola on trobem un lloc a raser del vent on fem una bona parada per descansar i menjar. La resta de la baixada no te més historia que la de seguir el camí que per el fons de la vall va evitant les tarteres fins deixar-nos un altre cop a la pista per on hem pujat al matí i on tenim al cotxe. Finalment arribem al cotxe després d’unes sis hores efectives de caminar i de superar uns mil metres de desnivell. El temps ha estat molt bo durant tot el matí per anar-se tapant a mesura que passaven les hores i l’arribada al cotxe la fem per dins d’una boira força espessa. L’únic que ens ha molestat i força ha estat el vent sobretot a les parts més altes del recorregut.
L'estany i el coll del Orri de la Vinyola
L’anècdota del dia la va protagonitzar un ramat d’ovelles i cabres que hem trobat tot baixant del coll. A mesura que anàvem caminat tot un seguit de bens i cabres anaven sortint per entre les pedres de la tartera i en uns pocs minuts un ramat de 60 o 70 animals ens seguia a molts poc metres de nosaltres. En un moment donat els animals han deixat de seguir-nos però per una estona ens feia el efecte de ser-ne els seus pastors.
En resum, una bona sortida, apta per a tothom, que és pot allargar o escurçar en funció de les ganes que tinguem de caminar, per uns paratges i ambient molt d’alta muntanya i, sorprenentment, totalment solitaris. Crec que això últim va ser més fruit de la casualitat que no pas de cap altre cosa.
La Vall del Orri de la Vinyola des de la seva part inicial
Que tingueu un molt bon cap de setmana i per els que ja estigueu de vacances a gaudir-les força.Nosaltres demà anem cap el Penyes Altes i diumenge tenim la sortida de pràctiques del crus d'orientació. La propera setmana us ho expliquem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada