Ens trobaràs a

www.llibreriahoritzons.com
info@llibreriahoritzons.com






dimecres, 25 de maig del 2011

Una petita reflexió arrel del anunci de Veri


Vaig veure l’anunci el dilluns passat però hi vaig para atenció quan ja era a la meitat, després no el vaig veure més però em vaig dir que calia buscar-lo per la xarxa i ahir un amic meu va enviar-me l’enllaç. No se quants cops l’he vist i em segueix emocionant. No puc evitar-ho, a més a més la versió que hi ha a la xarxa es un pel més llarga que l’anunci que fan per televisió i pots gaudir més dels paisatges de fons del mateix. Diuen que es una historia real i deu ser-ho doncs alguns amics del mon de la muntanya m’han comentat que fa uns mesos demanaven alguna parella amb una historia personal com la del anunci i que volguessin fer-ne una petita pel·lícula.

No se del ben cert si la historia es real o no però us puc assegurar que jo vaig conèixer a la meva companya, la Raquel, en una situació similar a la que expliquen al anunci. En el nostre cas va ser al Carlit el 20 de setembre del 2009. Jo portava temps separat i feia poc que havia deixat una relació i mirava de sortir a fer muntanya tot el que podia. Aquell dia havia quedat amb uns amics de Girona que havia conegut durant el estiu a la Carros de Foc, jo venia des de Barcelona i havíem quedat a les Bulloses a les 8 del matí però em vaig trobar molta boira per la Plana de Vic i vaig arribar tard. Ells van anar pujant i jo vaig començar a pujar sol amb la idea que ja els trobaria mentre pujàvem o dalt del cim. Feia un dia molt gris, fred i ventós. Per la nit havia nevat i per damunt dels 2.500 metres estava tot enfarinat. Sobre quarts de nou en Krebs, el meu gos, i jo vam començar a pujar i vàrem anar trobant grups que també pujaven al Carlit. Com sempre en Krebs anava amunt i avall olorant tot allò que podia, seguint rastres i gaudint de la llibertat de la muntanya, els boscos i no tenir que anar lligat amb la corretja. A mesura que anàvem pujant el dia anava fent-se més gris, feia mes fred i la boira ho tapava tot i en mig d’aquest  panorama que em trobo els meus amics que baixaven doncs no veien la situació gens clara i havien decidit deixar-ho estar. Com que jo em trobava be vaig decidir seguir sol cap el cim, be sol es un dir doncs allò semblava una mica les Rambles. A tot això em vaig trobar un grup de tres o quatre persones que s’havien perdut i no tenien gens clar si seguir pujant amunt o baixar avall però la boira els hi feia por i una noia va dir,” Aquí hi ha un gos, sembla que va perdut”. Evidentment que era el meu gos que li encantava anar de per lliure. La veritat es que feien una certa cara d’espantats, tenien força fred i em van explicar que anaven amb un grup més gran que s’havia anat fraccionant i que ells havien perdut el contacte amb els seus companys.  Vam preguntar-me si coneixia el camí i si podíem venir amb mi i els hi vaig dir que si, que cap problema.  En aquell grup hi havia una noia, baixeta, prima, riallera però que anava sense guants i es queixava de molt fred a les mans i jo li vaig deixar uns guants meus, que per cert l’hi anaven immensos. Vàrem pujar al cim del Carlit, vàrem tornar a baixar i ella em va tornar els guants. Al cap d’unes setmanes vam tornar a coincidir en una sortida organitzada per un amic comú i mentre l’organitzàvem em va dir,” Jo a tu et conec, tu ets qui em vas deixar els guants al Carlit” Imagineu qui es la noia dels guants, oi ? Doncs es la Raquel.

De tot això ha passat mes d’un any i mig i ara estem vivint junts, seguim fent muntanya, tots dos intentem tirar endavant el projecte de la llibreria i som molt feliços. Tan sols ens falta en Krebs que es va morir per una infecció al poc temps de trobar-nos i vull aprofitar aquest escrit per fer-li un petit homenatge i dir-li que sempre que sortim a la muntanya ens recordem d’ell i no hi ha dia en que no el trobem a faltar.
Després de veure l’anunci de Veri m’ha vingut molt de gust explicar aquesta vivència meva i dir-vos que a nosaltres també ens faria molta il·lusió cassar-nos dalt d’una muntanya i amb l’Aneto, la Maladeta, el Posets i el Tempestats com a testimonis del nostre amor i del nostre compromís. Si decidim fer-ho vosaltres sereu els primers en saber-ho.

Que tingueu una bona setmana

P.D. Aquí teniu l’enllaç de la versió complerta del anunci http://www.veri.es/Home/Home.aspx

5 comentaris:

  1. Tinc en el meu record aquest dia com si fos avui mateix. Trobo molt a faltar al Krebs en totes les sortides...com corria content, olorant sense parar i bordant quant es despistava...
    Les muntanyes son testimoni de la nostra historia d'amor. Quant us avisem sereu tots benvinguts, nomes us caldran les botes i ganes de caminar.

    Raquel

    ResponElimina
  2. Oriol, quina història més bonica i ben explicada! Mentre ho llegia anava imaginant les escenes i els llocs... Realment podria ser el guió d'un spot de 20 segons i emocionar.
    Enhorabona per tot plegat i molta sort amb la llibreria. Frederic Cusí

    ResponElimina
  3. Caram Oriol, quina història més maca! Moltes felicitats, realment aquesta Raquel es veu que et fa molt feliç, sembles un altre! Moltes felicitats a tots dos i una abraçada
    Lydia

    ResponElimina
  4. Felicitats i enhorabona Oriol i Raquel!!!! M'he emocionat llegint. Una abraçada ben forta!!!

    Marta

    ResponElimina
  5. Ostres Oriol, tinc els ulls vidriosos després de llegir-te. Volia buscar l'anunci perquè a mi també em va emocionar i m'havia preguntat la veracitat de la història, i he acabat topant amb el teu relat. Gràcies per compartir-ho i enhorabona als dos.

    Carol

    ResponElimina