Ens trobaràs a

www.llibreriahoritzons.com
info@llibreriahoritzons.com






dijous, 31 de maig del 2012

Trescant per La Cerdanya

Aquest darrer cap de setmana hem estat per la Cerdanya. Tot i que el temps no ens ha acompanyat gaire hem pogut fer alguna activitat. El diumenge teníem previst fer una part de la carena que va des del Pedrapicada fins el coll de la Creueta, sortint des de la mateixa carretera per pujar al Pedrapicada i seguir carenejant fins arribar al coll però  quan  tot just vam arribar al punt de sortida i ens estàvem calçant les botes es va posar a ploure amb una certa intensitat, després d’uns moments de dubte i d’observar el moviment del núvols decidim tornar al cotxe i anar cap a la zona de les pistes dels Alabaus, a La Molina per intentar el Puigllançada i així ho vam fer. En poc més d’una hora vam fer cim i la baixada la vam tenir que fer amb pluja, calamarsa i boires però vam poder retornar al cotxe sense majors problemes. Un cop al cotxe i aprofitant que va despejar una mica decidim donar un tomb per el Pla d’Anyella ja que ens va cridar l’atenció la gran quantitat de voltors que veiem sobrevolant la zona, quina va ser la nostre sorpresa al trobar una vaca morta on una vintena de voltors s’estaven donant una autentica festa “gastronòmica”. Vam passar una bona estona observant com els voltors anaven devorant la vaca i gaudint  dels seus moviments desbarbats per terra i elegant per els aires. Finalment abandonem la zona i vam dirigir-nos cap el refugi de Cap de Rec on vam passar la nit. Després d’un bon sopar vam fer una curta passejada per les rodalies del refugi tot escoltant els sorolls del bosc i així vam poder identificar el cant d’un picot i d’altres ocels i, molt especialment, el cant d’un gallifer. Això junt amb el suau remor dels arbres moguts per el vent va ser un autèntic regal per els nostres sentits.

 L'estany superior de La Pera i el Monturull

El dilluns al matí es va llevar un dia mig  gris i això ens va fer descartar l’objectiu del dia que no era altre que fer la Muga, la Mugueta i la Tossa Plana de Lles i adreçar-nos cap a objectius més modestos com ara el Perafita i el Monturull. Deixem el cotxe en un desert aparcament de les Pollineres i ens enfilem per el camí envers els Estanys de la Pera i el Perafita. El dia anava tapant-se de mica en mica però no amenaçava pluja d’una forma imminent. Un cop arribats al cim del Perafita i després de les fotografies de rigor, l’evolució del núvols i una certa remor de trons llunyans ens fa abandonar la idea de fer l’aresta entre el Perafita i el Monturull i iniciem la baixada cap el refugi dels Estanys de la Pera i l’aparcament de les Pollineres. Al arribar al refugi decidim fer una parada per menjar i quan ja ho teníem tot preparat va començar a ploure feblement. Per evitar mals majors recollim tota la parada i no parem fins arribar al cotxe. Un cop canviats encetem la segona convocatòria del nostre dinar aprofitant les taules de l’àrea de barbacoes de Les Pollineres i allà si que vam poder dinar tranquil·lament.

 Les muntanyes del Pallars amb la Pica encara amb força neu

En resum un bon cap de setmana per les nostres estimades muntanyes ceretanes tot i que el mal temps en va obligar a modificar els plans inicials. 

 L'Estany de Perafita mig glaçat ja en el vessant andorrà

Trobareu els tracks de les dues sortides a la nostre plana del wikiloc :  http://ca.wikiloc.com/wikiloc/spatialArtifacts.do?event=setCurrentSpatialArtifact&id=2899547

divendres, 25 de maig del 2012

El te al món i la cerimònia


D'acord amb la llegenda Xina, l'emperador Shen Nung va descobrir aquesta beguda quan estava bevent aigua a l'ombra d'un arbre silvestre, que es bressolava suaument amb els aires de primavera, casualment unes fulles van caure en l'olla de l'emperador i es va beure la infusió, es va sentir reconfortat i amb una especial sensació de benestar. El te havia nascut.

Els indis van atribuir el descobriment al príncep Bodhi-Dharma, fill del prudent rei Kosjuwo, qui va partir en pelegrinatge rumb al nord de la India, amb el propòsit de predicar el budisme al llarg del camí. Al final del cinquè any, estava malalt i feble, a suggeriment dels savis va recollir algunes fulles d'un arbre especial, va gaudir de la seva infusió, es va guarir i per descomptat el remei resulta ser el te. Les seves extraordinàries propietats li van permetre complir la seva promesa. 


La llegenda japonesa li afegeix un toc sensual, expliquen que al final dels tres primers anys de peregrinació, el Príncep Bodhi-Dharma un dia va somiar amb totes les dones que havia estimat, sembla que era tot un conqueridor, en despertar, es va avergonyir de la seva travessa lívid i no se li va ocórrer millor cosa que fer una promesa impossible de complir, no tornar a dormir i d'aquesta manera no podia tornar a somiar amb els seus pecats. Quan era a punt de sucumbir i infringir la piadosa promesa, ja que el somni i el cansament ho doblegaven, va trobar un bell arbust, va mastegar algunes de les fulles de te i va descobrir que tenien la propietat de mantenir els seus ulls ben oberts i allunyats els records pecaminosos, solament per un temps més.


El dia 29 de maig a les 20 h. farem un taller de te a la nostra llibreria amb Coneguem el món i podeu aprendre com es fa aquest ritual a diversos països del món.
Teniu mes informació a:

http://www.llibreriahoritzons.com/que-hacemos/actividades/158-taller-de-te-amb-coneguem-el-mon



Les cerimònies:  

 Al Nord de l'Àfrica es una veritable cerimònia. Ho prepara normalment l'amfitrió de la casa o en la seva absència la seva dona o la persona de més edat. Si tinguéssim ocasió de ser convidats a un te àrab, assistiríem al següent ritual:
S'ofereix als convidats una gerra amb aigua freda, perquè puguin rentar-se les mans. Després d'això, algú portarà un bullidor ple d'aigua, la caixa del te verd, la sucrera i sobre una safata, la tetera i els gots amb una mica de menta fresca. Mentre l'aigua comença a bullir, es posa en la tetera una cullerada per a postres de te per a dos gots. Quan l'aigua bull s'aboca una petita quantitat sobre el te, movent la tetera amb un suau moviment circular per mullar el te, i es buida el contingut en un got. Es repeteix l'operació dues vegades més amb dos nous gots, amb la finalitat de rentar el te d'impureses. Llavors s'aboca a la tetera el primer got i afegint aigua bullint es porta al foc la tetera. Quan el te bull –com més bulli, més fort serà- es retira la tetera del foc i s'afegeix la menta, que s'haurà preparat prèviament i també un gran terròs de sucre. Per acabar s'afegeix un terròs de sucre per tassa. Després comença el procés de ventilació. S'omple un got de te i es passa d'est a la tetera dues o tres vegades seguides, elevant la tetera, perquè el líquid s'estiri i el te s'oxigeni. Només faltarà comprovar el punt de sucre, omplir definitivament els gots i servir als convidats. Mentre es consumeix, les fulles continuen en infusió, resultant cada te més fort que l'anterior. S'acompanya habitualment de pastisseria típica àrab a força de pasta fullada, mel i fruita seca.

Sàhara

Els sahrauís consumeixen principalment te verd que importen de Xina. La tradició sahrauí es basa a escalfar la tetera usant brases. Ofereixen al convidat tres tes: un primer com a resultat del primer bulliment, un segon, amb molta sucre; i un tercer més espumós després d'abocar diverses vegades el te de la tetera al got.
Els sahrauís han desenvolupat tot un simbolisme: el primer te és amarg com la vida, el segon dolç com l'amor i el tercer suau com la mort.


Xina

El primer esment sobre la cerimònia del te a Xina se situa durant el mandat de l'Emperador OSMU (724 – 749). Des del principi, el ritual de la preparació del te sempre ha estat vinculat a l'amistat. A diferència de la cerimònia japonesa, no hi ha regles estrictes ni existeix relació alguna amb la religió. Els xinesos solen utilitzar tasses petites i teteres d'argila. Les fulles de te s'agreguen usant una cullera de bambú. La persona encarregada de servir el te omple les tasses per la meitat perquè consideren que la resta de la tassa es completa amb amistat. La tradició recomana beure el te en tres glops.


Japó
El te va ser introduït a Japó al segle IX per monjos budistes xinesos. El budisme xinès va evolucionar a Japó fins a convertir-se en el Zen, filosofia central de la cerimònia del te.
Durant segles, la cerimònia del te era ostentosa i els amfitrions buscaven impressionar als seus convidats fent gala dels seus millors luxes. Cada segon és irrepetible. Per això, cada pas de la cerimònia del te es fa amb la màxima consciència. No existeixen les presses, ni les preocupacions… només el present. La cerimònia del te és un veritable regal que l'amfitrió fa als seus convidats perquè gaudeixin d'aquesta sensació de pau única. La cerimònia del te japonesa completa pot durar unes quatre hores incloent un menjar lleuger (Chakaiseki), un te lleuger (Usucha) i un te espès (Koicha).



Corea

La cerimònia del te a Corea, cridada Gungjung  darye, neix al segle X i, igual que la cerimònia xinesa i japonesa, està vinculada a la cerca de pau i harmonia. És practicada tant per monjos budistes, per aconseguir una millor meditació, com per la gent comuna. Des de segle XIV i fins a començaments del segle XX aquestes cerimònies tenien lloc en els palaus reals. Les més importants són: el Ritu del dia (cerimònia diària en el Palau); Ritu especial del te, (cerimònia reservada per a certes ocasions, com la benvinguda a estrangers o les noces reals); i la Cerimònia del te de la Reina (reservada exclusivament per a la família, amigues i servents de la Reina). La tradició proposa beure el te en tres xarrups i acompanyar-ho d'una galeta d'herbes i una altra d'arròs.

Gran Bretanya

Per als britànics el te també és servit com a part d'un ritual. La cerimònia del te de les cinc és un costum molt assentat que data del segle XVII, quan es va començar a importar el te de les colònies (fonamentalment del nord de l'Índia). Encara que va començar sent un costum de la noblesa, a poc a poc es va ser popularitzant. Els “Tea rooms” londinencs ofereixen una gran varietat de pastissos, scoones, cakes, galetes i brioches especialment ideats per acompanyar el te.




dimecres, 23 de maig del 2012

El gran altiplà del Pamir



Aquest dijous 24 de maig a les 20 h. presentem un audiovisual sobre l'altiplà del Pamir, el viatge en bicicleta del Paco Roses i aprofitem per  descriure una mica aquest indret de l'Asia central.


En el més remot d'Àsia Central, a més de 4.000 metres d'altura, s'estén el gran altiplà del Pamir, que al costat del veí Tibet constitueix el sostre del món. Allí, on l'oxigen escasseja i la grandiositat del paisatge muntanyenc supera l'imaginable, allí viuen els kirguises. Els fills dels núvols.

Seguint la Ruta de la Seda des de Pakistan i travessant el Khunjerab (que significa "Valle de Sang" pels assalts i matances que practicaven els bandits de les muntanyes a les caravanes de l'època), el paisatge s'obre a l'altiplà del  Pamir, on sembla que estirant el braç es pot tocar el cel.

En un món replet de fronteres artificials, travessar aquesta zona és creuar una autèntica frontera, passar d'una massa continental a una altra, d'una gola estreta, pedregosa i retorçada amb desnivells esgarrifosos a un altiplà estepari. Una simple barrera enlloc serveix d'entrada a la regió autònoma de Tadjik Tashkurgan, la porta al Pamir.

El Pamir, un immens altiplà flanquejat per les més grans serralades del món, és un dels llocs del planeta on la llum és més pura; tant, que els límits de la visió augmenten extraordinàriament i es pot distingir amb facilitat objectes molt llunyans.

Estem en l'Alta Tartaria, també cridada "el tercer pol", el nus on conflueixen les serralades més altes del món: l'Himàlaia oriental, el Karakorum, la serralada del Pamir, el Hindu Kush, les muntanyes Kunlun i els gegants del Tian Shan. Un entorn de inenarrable bellesa natural i de duríssimes condicions de vida.


En el seu viatge per aquesta regió, Marco Polo va escriure: "Viatjant sempre entre muntanyes arribem a aconseguir una terra de la qual es diu que és el lloc més alt del món. I quan s'arriba a aquella altura un es troba amb un gran llac entre dues muntanyes… Allí existeixen bèsties de tot tipus en gran nombre, entre unes altres, ovelles de gran grandària les banyes de la qual tenen sis pams de longitud … Aquest planell és el Pamir … La regió és tan elevada que no es veu cap tipus d'au volant per allí." Curiosament, a aquest ungulat de llargues banyes se li crida des de llavors carner de Marco Polo. Avui, 700 anys més tard d'aquella descripció, el seu aspecte és el mateix. El llac al que es referia Marco Polo és el Kara-Kul (Llac Negre), un lloc d'una bellesa difícil d'oblidar.

En aquesta estepa inhòspita de verds prats d'altura, conviuen els ramats de camells, yaks i ovelles  dels pobles nòmades kirguises. I escampades, sobre les roques, marmotes de pèl vermell  adormides al sol. Mirant els camells baktiares no és difícil imaginar el que va haver de ser la Ruta de la Seda: llargues rajades d'aquests poderosos animals travessant deserts i muntanyes, transportant sobre els seus geps pesats farcells amb tot tipus d'olis, espècies, sal i altres mercaderies. El camell baktiar és l'animal més preuat pels kirguises. Els dóna carn, llet i llana, i a més és capaç d'implicar 300 quilos de càrrega. En aquesta terra es diu que un camell val per vuit yaks, nou cavalls o cinquanta carners.


El yak és un animal imprescindible en aquestes latituds. S'adapta molt bé a les altures, pot portar fins a 80 quilos de pes i dóna carn i llet. D'aquí s'obté el llard, un producte essencial pels kirguises i tibetans, doncs és l'única font de greix, tant per a l'alimentació com per a altres usos. Aprofiten fins i tot els excrements, que s'utilitzen com a combustible en un lloc on per l'extrema altitud no poden créixer els arbres i, per tant, la fusta no existeix.
De les banyes es fan pintes i culleres; de les peülles, bols, i la pell i el pèl serveixen per fer mantes, roba d'abric i cuir.

La majoria de kirguises viuen en petits poblats de cabanyes fetes amb maó de tova. És la seva residència fixa, on tornen després de mesos de travessar amb els seus ramats aquelles valls emgamtxades als núvols. Durant gran part de l'any els kirguises habiten en l'estepa, en les seves yurtas, unes tendes circulars de pèl i mantes. La majoria són nòmades o seminómadas que practiquen la migració, portant els seus animals a valls de diferent altura, segons la duresa de l'estació de l'any. Els pastors kirguises munten en ase o sobre petits cavalls que manegen des de nens amb sorprenent mestratge. A l'interior de les yurtas l'equipament és molt bàsic: mantes, recipients i una estufa en la qual cuinen la seva austera dieta, formada per coques de pa mullades en llet agra, te, formatge sec i un fortíssim licor destil·lat a partir de la llet d'egua fermentada.


Els kirguises són descendents de pobles guerrers turcomans i practiquen la religió islàmica sunnita, encara que l'Alcorà no els influeix en algunes coses com la integració de la dona, que participa juntament amb els homes en els treballs i reunions socials. A més, elles no oculten el seu rostre sota els vels. Els homes porten el barret blanc tradicional de la seva ètnia i les dones es recullen el cabell amb un mocador. Totes porten pantalons sota les faldilles i senten una passió especial pel color vermell.

Tots els pobles nòmades del planeta tenen una característica comuna: la seva hospitalitat amb el foraster i la seva generositat, doncs saben que potser demà siguin ells els que necessitin aliment i recer en el seu camí.

La vida ha regalat als kirguises els paisatges més bells de la terra, l'aire més pur i la llum més clara, però a canvi els ha obligat a sobreviure en unes condicions despietades, sense amb prou feines vegetals i on la temperatura oscil·la uns 40 graus de la nit al dia.


Els kirguises, gents d'honor, valents i taciturns, de cants tristos i poques paraules. Homes eixuts cavalcant sempre al costat dels seus ramats, dones apassionades pel color vermell, nens amb les seves cares rodones cremades pel sol i l'aire. Un poble oblidat en una terra on el vent no para mai de bufar i de nit el seu so es confon amb l'udol del llop tibetà.

Kirguises, els fills dels núvols, gairebé en el cel, gairebé a l’ infern.





diumenge, 20 de maig del 2012

"Astronomia. De Galileo a la exploración espacial" de la Editorial Lundwerg.

Mirar al cel sol semblar-nos un succés similar al d'apuntar-se a un abisme. Observem a ull despullat l'oceà d'estels pàl·lids i sentim vertigen. El cosmos és per a nosaltres el regne del llunyà, l'espai on jeu tot allò que mai podrem tocar.




Aquest llibre, extraordinàriament il·lustrat, ens ofereix una excel·lent oportunitat d'endinsar-nos en aquest univers de coneixement que és l'astronomia.
Lunwerg en aquesta segona edició ha reunit una sèrie d'articles sobre les fites més importants de la història de l'astronomia, escrits pel prestigiós astrònom Rafael Batxiller, en un llibre de gran format, amb tapa dura, com solen ser aquest tipus de llibres.





Els articles s'han agrupat en capítols, destinats als segles XVII, XVIII, XIX i XX-XXI. A partir dels esdeveniments més rellevants en la història de l'astronomia coneixerem els descobriments realitzats per aquesta ciència al llarg dels seus quatre-cents anys.
S'ha afegit un capítol dedicat a l'exploració espacial i a l'observació astronòmica des de l'espai. També al final del llibre s'inclou la traducció de tot el volum a l'anglès.


Un recorregut a través de la història i dels seus protagonistes, de la mà de l'autor, director de l'observatori astronòmic nacional.

Podeu trobar el llibre a la nostra botiga on line:










dimarts, 8 de maig del 2012

Xerrada de la expedició naturalista a Uganda amb la Associació Mintaka



El passat 13 d’abril el Manel Lladó de la Associació Mintaka ens van presentar la expedició a Uganda que tenen prevista per aquest estiu. La veritat que es un viatge molt interessant pels amants dels animals. Un viatge naturalista d’uns 22 dies al cor de l’Àfrica negra per un recorregut inèdit amb un caire científic i naturalista lluny del típic viatge turístic, explicant com es la geologia, els animals i la vegetació de la zona, sense oblidar els pobles que hi viuen, amb la seva cultura i  tradicions.


Es podràn veure les grans migracions d’ungulats que van d’una reserva amb un altre seguint el cicle de les pluges. Casi tots els dies es camina portant una petita motxilla, ja que la resta del equipatge i el menjar es porta en 4x4 per camins moltes vegades enfangats i casi inexistents però que permet molta comoditat als caminants. Es dorm amb tendes en plena natura, sopant al costat d’una petita foguera que dona peu a xerrar relaxadament i explicar anècdotes del dia. Una de les normes es que durant la nit no es pot sortir de la tenda per seguretat.  Els animals salvatges ronden per la zona i es impressionant els sons que es perceben des de la tenda.


El recorregut es fa per una reserva natural i inclou pujar al volcà Nyiragongo (3.470 metros de altura) en las muntanyes Virunga i  que està actiu. Ha fet erupció més de 50 vegades en els últims 150 anys i està situat en l'extrem sud del braç occidental del Gran Vall del Rift. La seva fama prové d'un llac de lava allotjat a l'interior del cràter amb la seva caldera bullint amb un calor abrasador i que tens de anar amb compte on trepitges. 



Durant aquests dies es podran fotografiar animals salvatges si hi ha sort es clar, i sempre amb seguretat. El viatge acabarà a la selva per intentar veure els goril·les de les muntanyes de Virunga. De vegades com ens van explicar no es aconsegueixen només que sentir els seus crits i el sons de les branques dels arbres, un cop es van posar a caminar i al quart d’hora es van trobar un goril·la tranquil·lament al camí. Es una experiència descomunal, inoblidable. Rastrejant les petjades d'aquests grans primats als quals adverteixen millor no mirar als ulls perquè no se sentin desafiats. Pot ser un moment màgic, d'aquests que costa creure's. Els goril·les llueixen unes panxes descomunals, semblen lluitadors de sumo en retirada i també es pot trobar alguna petita cria de les poques que sobreviuen amb aquest ambient tant hostil. Moltes vegades ni se immuten amb la presencia de l’home i pots fer-les fotos de qualsevol postura això si, sense el flash.


Va ser una xerrada molt amena on li van preguntar moltes coses sobre el viatge, com si ha perill anar per la sabana sols, o inclús una noia preocupada per com es podia dutxar, si havia aigua calenta...ja,ja, en aquest dies no pots ser tan poruc i et mires de arreglar el millor possible. Quan tens l’oportunitat de viure una experiència així no te massa importància aquestes coses.  Àfrica es el continent mare, on va aparèixer i evolucionar l’home i on la vida salvatge encara manté puresa i autenticitat.

.