Ens trobaràs a

www.llibreriahoritzons.com
info@llibreriahoritzons.com






diumenge, 19 de febrer de 2017

Jordi Pons

Jordi Pons va néixer a Barcelona l’any 1933, ara farà 84 anys, i ja de ben jove és va interessar per la muntanya. Primer va passar pel moviment escolta com molts joves d’aquella època i única alternativa fora del “Frente Nacional de Juventudes” depenent de la Secretaria General de Movimiento i, per lo tant, de caire totalment franquista. Més endavant fou soci de l’Agrupació Excursionista Pedraforca de la que era soci el seu germà, segui al Club Muntanyenc Barcelonès i actualment es soci del Centre Excursionista de Catalunya. Totes tres entitats son prou significades dins del mon de la muntanya catalana. En Jordi Pons va començar, com  tots, amb excursions al Montseny i al Pirineu i ben aviat va entrar al mon de l’esquí i, sobretot, de l’escalada. En una època en que els desplaçaments eren molt difícils i els pressupostos molt ajustats ell trobava el medis per anar a Núria i La Molina i més endavant amb la seva inseparable Vespa es va arribar als Alps. 

La Cara Nord de l'Eiger

Parlar d’en Jordi Pons es parlar, també, de la historia de la muntanya i del muntanyisme a Catalunya durant el segle XX i principis del XXI. El seu llistat de cims aconseguits és impressionant ja que te a la seva butxaca quatre cims de més de vuit mil metres ( Annapurna Est, Dhaulagiri, Cho Oyu i Gasherbrum II ) i és va quedar a les portes d’aconseguir l’Everest i el Shisha Pagma. Durant els anys 60 i principis dels 70 va participar en les primeres expedicions catalanes als Andes, Marroc, Armènia i Hindu Kush amb les primeres nacionals a molts cims i obrint vies a cims verges. També va fer les primeres nacionals a les grans parets nord dels Alps (Eiger, Cerví, Grands Jorasses, Cima Grande di Lavaredo i Piz Badile ) i com tots els muntanyencs te la seva particular llista de cims o vies pendents. Va intentar fins a quatre cops la cara nord del Petit Dru i no va aconseguir-la fins l’any 2003 amb 70 anys o la nord del Vignemale que va pujar fa pocs mesos a l’estiu del 2016 amb 83 anys. La seva historia i ascensions va íntimament lligada a noms con Josep Manel Anglada, Emili Civis, Francesc Guillamon i molts d’altres.

El Istor - O- Nal de 7.398 metres 

A banda del seu impressionant historial com a muntanyenc, hi ha una cosa on en Jordi Pons ha destacat i molt i ha estat la seva feina de divulgador de la muntanya. Els seus escrits però, sobretot, els seus reportatges han marcat un abans i un després al mon de la muntanya. Recordo que de petit vaig llegir els seus articles sobre les expedicions als Andes a la revista Cavall Fort, revista amb la que jo vaig aprendre a llegir i escriure el català. La seva obra cinematográfica compren mes d'una vintena de documentals molts dels quals destacats amb premis a diferents Festivals de Cinema de Muntanya com a Torelló, Les Diablerets o Trento.. D'entre tots cal destacar els documentals de l'Ama Dablam (1981), Everest 82, el Cho Oyu 8201 m (1984) i MacKinley la muntanya polar (1987), tots ells rodats amb cinema 16 mm, la qualitat dels quals està molt per sobre d'aquell concepte d'una certa dignitat que ell usa modestament quan parla dels seus films. Recordo perfectament quan va venir a presentar el reportatge de l’Ama Dablam a la desapareguda AGRUECC, centre excursionista del que jo era soci i on vaig iniciar-me en el mon de la muntanya.



A banda dels articles i els reportatges en Jordi Pons ha escrit dos llibres. El primer ja fa un cert temps doncs era l’any 1976- “Annapurna Est, un 8000 verge” amb pròleg d’en Josep Manuel Anglada i editat per Joventud. El segon fa molt poc “Alpinisme sense Ficció” amb pròleg de l’Emili Civis i editat per Desnivel. Del llibre de l’Annapurna l’editorial Tushita n’ha fet una reedició amb més fotografies que la versió original i incorporant un DVD. Tots dos llibres els presentarem a la Llibreria Horitzons el proper dimecres dia 22 a les 8 del vespre amb presencia del mateix Jordi Pons i d’alguns dels seus companys del mon de la muntanya. Tots hi esteu convidats. 




divendres, 10 de febrer de 2017

"Els Motllats, l'esponja de pedra" excursió pel Baix Camp.



Cova de Les Gralles
"Els Motllats, l'esponja de pedra" una proposta d'excursió pel Baix Camp, un altiplà calcari que s'aixeca entre les serres de La Mussara i Prades, de més de 800 m d'alçada. A la part superior està formada per suaus ondulacions de terra grisa i erma, però a la primavera és una catifa de flors. L'aigua dissol i transforma aquest massís en un colador farcit de coves i quan plou una part de l'aigua s'escola per les escletxes formant veritables rius subterranis que davallen envoltats de foscor. És aquí on es formen els aqüífers valuossíssims que alimenten les fonts de la zona. Per la inclinació del terreny gran part de l'aigua va en direcció a Capafons i molt poca cap a la Mussara. 

Els Motllats
El poble de Capafons, el nom sembla que vol dir "captium fontium" cap de fonts. El poble està d'alt d'un turó (751 m) al bell mig d'un amfiteatre de muntanyes i envoltat de camps, formant un escenari singular d'una bellesa i harmonia com n'hi ha pocs. Aquesta excursió permet conèixer alguns dels escenaris més interessants de la capçalera del riu Brugent. 


Foradada
Durant l'itinerari val la pena desviar-se per veure la cova de Les Gralles. Una gran cavitat que conforma un ambient grandiós i íntim, molt recomanable visitar després de les pluges. Més endavant pujant per un vessant pedregos arribem al pont de Goi, testimoni capriciós entre pedra i aigua. Passat la cova del Grèvol, el camí ressegueix la cintura de la muntanya entre dos cingles i regala espectaculars vistes sobre el barranc i la vall alta del Brugent. El camí davalla fins a Capafons i travessa la Roca Foradada.

.En aquests pobles de muntanya la vida no és fàcil degut a l'aïllament, i si volem preservar aquests espais com els Motllats cal assegurar un futur digne a la gent de la zona.

El poble de Capafons

dissabte, 3 de desembre de 2016

Els boscos de tardor per Vilanova de Sau i Malafogassa

Diumenge passat vam estrenar el cicle de Sortides amb Horitzons. Vam estar dubtant tota la setmana sobre si fer o no la sortida, les previsions del temps no eren bones, però tampoc eren clares, pluja ? bon temps ? Eren peguntes que anaven rebotant per dins del nostre cap. Alguns del participants a la sortida també dubtaven, d’altres és van donar de baixa. Finalment el divendres per la nit vam decidir tirar la sortida endavant però sols amb quatre participants i un van esborrar-se el dissabte al matí.

La Vall de Sau complertament ocupada per la boira

            Diumenge és va llevar un dia gris i lleig, havia plogut quasi be tota la nit però calia tirar endavant el compromís que teníem amb les persones inscrites. Pel camí envers Vilanova de Sau ens va caure un bon ruixat però per suspendre la sortida sempre hi érem a temps. Finalment a les deu del matí ens vam trobar al bar del càmping El Pont just al costat del pont de Malafogassa. El dia era gris però semblava que aguantaria i els colors de la tardor lluïen magnífics. Dit i fet, ens canviem, agafem les motxilles, ens presentem i comencem la caminada per dins dels magnífics boscos de la contrada. Creuem el pont de Malafogassa magnífica obra d’enginyeria del segle XV sobre la Riera Major. El pont te de dues arcades, una de molt ample, sota la qual passa la Riera i l'altre no tant, sense finestres o arquets i d'esvelta silueta. Rep el nom de Malafogassa d'una antiga casa i molí que té al seu redós. La Riera Major neix a bastants quilometres d’aquí tot just sota el cim del Matagalls i va morir a la riba dreta del Ter en ple pantà de Sau. Pel seu damunt va l’antic camí ral d’Olot a Vic i segueix una antiga via romana de la que amb prou feines en queden restes. Donades les pluges dels darrers dies porta gran quantitat d’aigua i fa un remor molt agradable. Passat el pont seguim per la pista forestal que per amplies girades ens va enlairant i anem pujant metres. Per entre els arbres de l’espès bosc anem albirant els fons de les valls complertament coberts per la boira i observem els boscos, majoritàriament formats per alzines, amb taques aïllades de color dels arbres caducifolis. Veiem el poble de Vilanova de Sau però la boira no ens deixa veure ni el pantà de Sau ni les restes de l’antic poble de Sant Romà de Sau. A mesura que caminem anem observant com el bosc de tipus mediterrani format per alzines va agafant un caire més atlàntic amb roures, pollancres i alguns oms i castanyers. També observem exemplars de boix grèvol, alguns molt grans amb alçades superiors als deu metres, plens dels seus fruits vermells i comentem el risc d’extinció en que és troba aquest arbre per culpa del seu us com a decoració nadalenca. Un altre arbre molt freqüent es l’arboç en que alguns exemplars és presenten carregats del seus fruits, les conegudes cireretes d’arboç, mentre que d’altres encara mostren les seves delicades flors. Es curiós poder trobar arbres florits a quatre dies del mes de desembre. Per entre les clarianes dels arbres i al fons podem veure el Pirineu ben nevat presidit per l’immens Puigmal.

Branques de boixgrevol carregades dels seus fruits vermells
Flors de l'arboç

Després de superar una bona pujada, 500 metres de desnivell, arribem a l’ermita de Sant Andreu de Balcells al bell mig d’un dels pocs plans que trobarem avui. Es te constància d’aquesta ermita des de l’any 1101, però la rectoria i alguns edificis exteriors foren remodelats durant el segle XVII i això tapa una mica l’estructura romànica de l’ermita primitiva. Una de les parts més ben conservades és l’absis amb preciosos arcs llombards típics del romànic de casa nostre. Actualment l’antiga rectoria està convertida en un allotjament rural. Per les rodalies d’aquest conjunt trobem un grapar d’arbres vestits dels colors de la tardor i amb el terra del voltant dels seus troncs ben regirat pels senglars que hi busquen larves, cucs, arrels tendres i, sobretot, tòfones.

Absis romànic de Sant Andreu de Balcells

Un cop passada l’ermita de Sant Andreu, el camí pren una franca baixada i entra en un bosc on alternen les alzines i els castanyers, alguns amb uns mides impressionats. Tot el terra està cobert per les gran fulles del castanyer d’un viu color groc i un catifa de castanyes. El camí va baixant fins arribar al fons de la vall on trobem el curs de la Riera de Castanyadell que porta molta aigua i ens proporcionarà la darrera sorpresa del dia ja que per creuar-la ens veiem obligats a descalçar-nos, arremangar-nos els pantalons i ficar-nos dins de la llera i tastar una aigua ben freda.  La resta de la sortida no te més historia que seguir la pista, ara asfaltada, fins tornar al nostre punt de sortida. Un cop canviats i amb les motxilles als cotxes ens adrecem al bar del proper càmping El Pont on celebrem que un dels participants a la sortida feia 55 anys i comentem les mil i una anècdotes del dia mentre donem compte d’un merescut dinar-berenar.





Durant tota la sortida la tardor ens va regalar un festival de colors



En resum un gran dia, una magnífica excursió amb molt bona companyia i que ens ha deixat a tots molt bon regust de boca i moltes ganes de tornar a la muntanya. Per cert i parlant de tornar a la muntanya ja anunciem la nostre propera sortida, serà el diumenge 18 de Desembre al Pedraforca, hi pujarem un pessebre al seu cim i farem la nostre tradicional recollida de diners per entregar-los a la Marató deTV3 enguany dedicada al ictus i les lesions medul·lars i cerebrals traumàtiques. A partir del dilluns trobareu més informació sobre la sortida a la nostre plana web i al facebook, us esperem a tots que la sortida i la solidaritat be s’ho valen.

dimecres, 9 de novembre de 2016

Sortides amb Horitzons

Portàvem temps estudiant-ho, valorant el pros i els contres i definint el projecte i ara ha arribat el moment de portar a la pràctica tot el que portem treballant des de fa mesos. Ara us podem anunciar que a partir del present mes de novembre la llibreria Horitzons organitzarà sortides guiades per a tothom que ens volguí acompanyar. Seran sortides guiades per la muntanya però amb un enfoc naturalista, de gaudir i contemplar el paisatge per on anirem, de llegir i interpretar-lo, de identificar animals i plantes, d’entendre la seva geologia i formació, en resum de contemplació de la natura. Nosaltres entenem la muntanya com un tot on no sols compta fer un cim o una travessa, també volem gaudir del terreny que trepitgem, dels arbres, plantes, flors, animals, pedres, construccions, historia, etc. i això és el que volem compartir amb vosaltres.

En principi farem una sortida al mes, sempre en diumenge i algun cop aprofitarem tot el cap de setmana. Vull aprofitar els meus més de 35 anys fent muntanya i els meus estudis de Biologia per poder-ho compartir amb tots vosaltres i mirar de encomanar-vos la meva passió per la muntanya i per la natura que ens envolta. També aprofitarem les sortides per parlar de fotografia de paisatge, fauna i flora. Hem mirat de buscar itineraris a l’abast de tothom, tot i que algunes sortides seran més senzilles que d’altres. De totes i cada una de les sortides en tindreu complerta informació a la nostre plana web, opció actualment en procés de disseny, al nostre facebook  i per mitjà de les nostres newsletters.

Aquí teniu un llistat de les sortides que hem preparat i una petita descripció de cada una :

  • ·       El bosc mediterrani a Vilanova de Sau : Sortida de tipus botànic per les rodalies de Vilanova de Sau dins del Espai Natural de les Guilleries i Savasona. Caminarem per l’interior d’un bosc mediterrani molt variat i amb zones de tipus atlàntic. Identificarem les espècies més comunes i d’altres més rares i exòtiques i veurem un pont romànic i una ermita del segle XI. La sortida la farem el proper diumenge 27 de novembre i en breu penjarem tota la informació al nostre facebook i a la plana web.
Fageda vestida amb els colors de la tardor
  • ·         Per Nadal amb un pessebre al Pedraforca amb la Marató de TV3 : Dins del mon de la muntanya es molt tradicional portar un pessebre dalt d’un cim. Mentre era soci del meu primer centre excursionista, avui desaparegut, anàvem cada any al Pedraforca el diumenge abans de Nadal i un cop desaparegut aquest centre uns quants amics hem seguint mantenint aquesta tradició. Ja des de fa cinc anys i des de la Llibreria hem fet coincidir aquest sortida amb el diumenge de la Marató de TV3 i els participants han donat diners que han estat ingressats a la Marató de TV3. Aquesta sortida es farà el diumenge 18 de Desembre des del poble de Gósol i per participar-hi calen coneixements de muntanya i podem trobar neu i gel. També cal tenir una mínima forma física i estar acostumat a caminar. Per qui volguí tenim previst poder fer nit al poble. Aquí us deixem enllaç a un vídeo que va fer un amic nostre per l’edició de l’any 2012.
  •      L'obaga de Collserola : La sortida del mes de gener la farem ben propera a  Barcelona, al Parc Natural de Collserola, Anirem a l’obaga de Collserola, la seva vessant Vallesana, fent una ruta que va per la Font Groga i la Vall de Sant Medir fins a Sant Cugat del Vallés. Aquesta excursió es farà en transport públic doncs no és circular. Veurem fonts, ermites, restes ibèriques i uns magnífics boscos que us faran oblidar complertament que esteu dins d’una conurbació urbana de més de quatre milions de persones. Sortida molt fàcil i l’abast de tothom.
  • ·    Dolmens i menhirs d’Eina (Cerdanya francesa) : Al febrer ens desplaçarem a la Cerdanya francesa però viatjarem molts segles enrere per fer una ruta pels dolmens i menhirs que hi ha a les rodalies de la població d’Eina i, fins i tot, farem un tram d’una via romana, la via que anava de Perpinyà fins a Lleida. També veurem i passarem per un pont neolític. En resum una immersió en el passat d’aquesta comarca a cavall entre França i Espanya que és la Cerdanya. Per aquesta sortida tenim previst poder der nit a La Molina per a tothom  que ho volguí i és una sortida senzilla, molt planera i l’abast de tothom.

El Dolmen de Pasquarets

  • ·     El poble abandonat de Peguera i el Pi de les Tres branques : Pel mes de març anirem als Rasos de Peguera, bressol de l’esquí i els esports d’hivern a casa nostre i visitarem el Pi de les Tres Branques, caminarem pels boscos dels Rasos i anirem al poble abandonat de Peguera amb les seves mines de lignit.
  • ·     Marmotes, isards i voltors al Balandrau : Per l’Abril farem una sortida on serà fàcil veure marmotes, isards i voltors, anirem a fer el cim del Balandrau pel vessant de la font Lletera. També podrem observar una bona part del nostre Pirineu més oriental i interessants formacions geològiques. Sortida fàcil i per tothom que camini be per la muntanya.
Els isadrs son esquerps però algunes vegades es deixen fotografiar be
  • ·     Montserrat per ermites i camins tot veien la seva flora : Al mes de Maig anirem a Montserrat, aquesta singular serralada i Parc Natural. Pujarem al Monestir i amb el funicular de Sant Joan arribarem a plà de les Taràntules per anar vers les antigues ermites de Santa Magdalena, Sant Onofre i Sant Joan per tornar a baixar al Monestir pel camí de Sant Miquel. Durant el camí podrem gaudir d’una interessant i rica flora que identificarem i ens endinsarem dins de la historia de Montserrat. Per la tarda seguirem el Rosari Monumental fins a la Santa Cova tot veient els grups escultòrics que integren aquest camí, alguns dels cuals son d’en Gaudí, Puig i Cadafalch, Llimona, etc. Aquesta sortida es farà amb col·laboració de la Companyia de Guies de Muntanya i Escalda de Montserrat.
  • ·         Mines i cims per la Cerdanya : Durant el mes de juny farem una sortida de dos dies tot fent nit a La Molina. Anirem a fer el Pic de la Mina i visitar les mines abandonades de Pimorens, mines del que pren nom aquest cim, el dissabte, mentre que el diumenge pujarem al cim de la Tossa d’Alp tot passant per les mines abandonades de manganès que hi ha a seva falda. Aprofitarem la sortida per veure formacions geològiques d’aquesta zona del Pre-pirineu i serà fàcil observar isards, marmotes i, fins i tot, trobar algun fòssil.
El vol del voltor és majestuos


El mes de juny organitzarem alguna sortida en funció de la demanda que tinguem, mentre que durant el mes d’agost farem vacances.

Hem preparat aquest calendari amb molta cura i il·lusió i desitgem que sigui del vostre gust i ens acompanyeu a quantes més sortides millor. Pel que fa a la mecànica de les sortides les anunciarem al nostre facebook, caldrà que us en feu seguidors o que us apunteu mitjançant la nostre plana web. Pel que fa a la sortida del mes de novembre i donat que és molt propera ens podeu demanar més informació i apuntar-vos amb un mail a l’adreça info@llibreriahoritzons.com .


Vinga animeu-vos que volem compartir la muntanya i la natura amb vosaltres i moltes gràcies per endavant.

dilluns, 24 d’octubre de 2016

Pau Casals a les Nacions Unides

Tal dia com avui, 24 d’octubre, però de l’any 1971 Pau Casals ve rebre la medalla de la Pau de la ONU de les mans del llavors Secretari General U Than i va estrenar-se a la gran sala de l’Assemblea General l’himne de l’ONU que ell mateix havia compost. Aquell dia i davant de les delegacions de moltes nacions en Pau Casals va dir una frase que s’ha fet cèlebre “I’m Catalan”, el seu “Jo soc Català” seguit d’una petita explicació de l’historia de Catalunya i del seu compromís amb la pau. Cal situar aquelles declaracions en el seu context històric, en la Catalunya i l’Espanya dels anys 70, en plena dictadura franquista amb les nostres llibertats, idioma i cultura sotmeses als dictats d’Espanya. També recordo amb afecte que en Casals ja era força gran doncs tenia 93 anys i per dirigir ho feia assegut en una mena de tamboret però sentia tant la música que tot sovint es posava dret, no ho podia evitar.



A casa la figura d’en Pau Casals era quasi be mítica. Segurament ho era pel seu vessant musical més que pel seu compromís nacional. No recordo com vam veure aquell acte, no crec que ho fessin per la televisió, potser ho vaig veure de més gran, no ho se. En aquella època jo tenia 14 anys però ho recordo com si fos avui i d’en Pau Casals conservo molt vius tres records.

En primer lloc i del mateix dia a l’Assemblea General de l’ONU quan va presentar “El cant dels Ocells”, nadala popular catalana i que ell va recuperar i difondre fins a fer-ne, quasi be, un himne. El mestre Casals va dir que a Catalunya els ocells mentre volaven anaven cantant “Peace, Peace”, “Pau, pau” i tot seguit va interpretar-la amb seu violoncel. Crec que va ser el primer cop que la vaig sentir. Més endavant vaig poder tenir un disc senzill de i que conservo en que hi havia El Cant dels Ocells i Sant Martí del Canigó. Potser per culpa d’aquell disc sempre he tingut lligats el Cant dels Ocells amb la sardana Sant Martí del Canigó. Uns anys més tard vaig trobar una versió de Joan Baez en un disc de nadales en anglès i que vaig comprar doncs va agradar-me trobar El Cant dels Ocells al costat de nadales tant tradicionals com Santa Nit, Cascavells, etc.

Pau Casals tocant el Cant dels Ocells

En segon lloc està el concert a la Casa Blanca que el mestre Casals va donar l’any 1961 davant del president Kennedy. Durant aquell concert el president Kennedy va imposar al mestre Casals la medalla de la Llibertat, una de les més altes condecoracións civils dels Estats Units. Del concert de la Casa Blanca és va editar un vinil que tinc i que he sentit un munt de cops.

El disc del Concert de la Casa Blanca que conservo després de molts anys.

Finalment tinc molt viu el record de la primera audició de l’oratori “El Pessebre” al Palau de la Música a Barcelona. No recordo exactament quan va ser però si que recordo que vam anar-hi tota la família, els meus pares amb els meus germans i que vaig anar a comprar les entrades amb un germà meu, ens va tocar fer una bona cua. El Palau estava ple a rebentar, sense un sol seient buit. Segurament va ser el primer cop que vaig anar al Palau per un concert. Donat que en Pau Casals quan va marxar cap a l’exili l’any 1939 havia dit que no tornaria a Catalunya fins que hi hagués democràcia el concert va ser dirigit pel seu germà Enric. En Casals va complir al peu de la lletra la seva promesa de no tornar a Catalunya mentre no hi hagués llibertat i no va tornar fins l’any 1979, després de mort per ser enterrat en terra catalana. Com anècdota comentar que durant els anys de la dictadura el mosaic de les quatre barres que presideix l’escenari del Palau el tapaven amb un gran ram de flors, encara rai que no el van treure a cops de martell com van fer amb molts d’altres símbols catalans.

Versió original del himne de les Nacions Unides

Potser tot el que he dit està un pel embolicat però m’ha vingut molt de gust recordar-ho i compartir-ho amb tots vosaltres tal i com ha sortit de dins meu. Penso que en el moment polític que estem vivint es molt important tenir ben vius precedents i referents com els de Pau Casals. Penso que el seu testimoniatge ens ha de marcar el camí, ens han de donar forces i ganes de lluitar per poder recuperar la nostre llibertat i identitat nacional.


Que tots tingueu una molt bona setmana.

dissabte, 22 d’octubre de 2016

Per Collserola, Santa Creu d'Olorda

Els que vivim a Barcelona i rodalies tenim un autèntic tresor al costat nostre, es tracta de la serra de Collserola, no en va declarada fa uns anys com a Parc Natural. Si bé és tracta d’una serralada molt humanitzada i, en alguns llocs, degradada, podem trobar racons autènticament fantàstics i on sembla impossible pensar que Collserola està situada enmig de conurbacions urbanes amb més de quatre milions d’habitants.

Aquest cop us volem proposar un ruta circular que sortint de Castellciuró, a les afores de Molins de Rei, ens portarà a l’ermita de Santa Creu d’Olorda tot seguint el GR-92 per anar a parar al sot on trobarem la masia de Can Ferriol i remuntar fins a Santa Creu d’Olorda i tornar a Castellciuró on hem deixat el cotxe. La ruta la podem fer amb transport públic prenen la RENFE fins a Molins de Rei, línies R1 i R4, i seguir els indicadors que trobarem per Molins de Rei i que ens portaran a Castellciuró.

El conjunt de Santa Creu d'Olorda

Castellciuró son les runes d’un antic castell de vigilància de la Vall del Llobregat del que és te constància des del segle VI. El castell ha patit enderrocaments i reconstruccions i ara sols es conserven les runes de la torre de guaita. Actualment hi ha una zona de lleure on podem deixar el cotxe. Des del aparcament cal seguir una pista de terra, GR-92, que va guanyant altura tot ficant-se a l’interior d’un magnífic bosc mediterrani. Desprès de deixar algunes masies privades o arranjades com a restaurants ja veurem el campanar i el conjunt de Santa Creu d’Olorda. Poc abans d’arribar a l’ermita veurem a la nostre dreta una zona arranjada amb cartells indicadors. Estem a la Pedrera dels Ocells, una antiga mina de pissarres bituminoses que es va explotar fins els anys 60 del darrer segle. Paga la pena aturar-se i llegir els panells on expliquen la historia de la mina i els habitats naturals que ara hi podem trobar. Deixem aquest paratge i en poca minuts arribarem a Santa Creu d’Olorda.

Les pissarres bituminoses de la pedrera dels Ocells

Santa Creu d’Olorda és una ermita d’origen preromànic, s’ha trobat restes dels segles VIII i IX, si be l’edifici que ara es conserva data de l’any 1032 però ha estat fortamement modificat durant els segles XIV, XVI i XX. També hi trobem les restes d’un antic castell adossades a l’ermita. El conjunt es troba en una gran zona arranjada amb aparcament per cotxes, barbacoes, taules, un petit bar restaurant i zones de lleure. Des d’aquesta zona podem accedir al Puig d’Olorda en poc més de 15 minuts, no indicat al track pel GPS. El Puig d’Olorda es un modest cim de 432 metres coronat per un vèrtex geodèsic i una gran torre de vigilància forestal. Tot i la seva modesta alçada està inclòs al llistat dels 100 cims de la FEEC.
Per continuar la ruta anirem cap a la carretera de Molins de Rei a Vallvidrera per creuar-la i passar pel davant d’unes instal·lacions elèctriques tot seguint les marques del GR-92 fins arribar al Coll de Can Mayol per on travessarem de nou la carretera i deixarem el GR que segueix per l’esmentada carretera. Nosaltres buscarem un corriol que amb forta baixada primer i desprès més planer pren direcció sud i desprès sud-est i que ens portarà a una ampla pista. Al arribar a aquesta cruïlla si seguim a la nostre esquerra i amb una forta pujada arribaríem a la carretera de Vallvidredera i al GR-92, però nosaltres baixarem a la nostre dreta tot seguint la serra del Ginestar i anirem a buscar el torrent de Can Serra. Aviat veurem la masia de Can Ferriol però no hi arribarem i seguirem el torrent fins arribar a una nova cruïlla amb indicadors. Prendrem la pista que a la nostre dreta torna cap a Sant Creu d’Olorda i gaudirem d’un magnífic exemplar de d’alber, Populus alba, al bell mig de la cruïlla. Aquí podrem escollir entre seguir per la vora del torrent o seguir una pista que amb pujada més suau ens portarà a Santa Creu d’Olorda. Jo us recomano seguir pel torrent però si hi ha hagut fortes pluges es millor seguir per la pista i evitar trams amb aigua i fang. Un cop arribats de nou a Santa Creu d’Olorda sols ens queda reprendre el camí de tornada cap a Castellciuró on donarem la sortida per acabada.

Exemplar d'àlber ( Populus alba ). Si aneu al hivern el trobareu sense fulles.

Com ja hem dit aquesta ruta us portarà per l’interior d’un bosc mediterrani on els protagonistes son l’alzina i el pi blanc, però també hi trobarem algun pi pinyoner, roures, oliveres, algun arbre fruiter, avellaners, arboç i petites zones de bosc de ribera amb albers i pollancres. El sotabosc és molt variat amb predomini del boix, romaní, eures i lianes. Si ens mirem les plantes podrem trobar galzeran, esparreguera, estepes, matapoll, etc. A la zona de la pedrera dels Ocells veurem joncs i a les zones més humides properes als torrents veurem falgueres i molses. La fauna serà més difícil de veure però podrem sentir els cants de les mallerengues, pit roig, merles i pardals. Si voleu identificar els cants dels ocells res millor que alguns d'aquests CDs Entre els mamífers veurem les rastres de senglars, si hi anem al capvespre serà fàcil trobar-los, pinyes menjades per esquirols, rates i ratolins i a les zones humides trobarem granotes i algun gripau. Si hi anem a la primavera trobarem les plantes ben florides i abundants capgrossos a les zones humides, mentre que si és a la tardor podeu trobar bolets.

Apagallums ( Macrolepidota procera ) Relativament freqüent per la zona.

Cireretes d'arboç ( Arbutus unedo )

La ruta comporta fer poc menys de 13 quilometres en poc més de tres hores i mitja i tindreu que superar poc menys de 500 metres de desnivell. Trobareu la ruta a la nostre plana del wikiloc. El track no inclou la pujada al Puig d’Olorda que podeu fer en uns 40 minuts entre anada i tornada i uns 100 metres de desnivell suplementaris tot seguint els pals indicadors. Es una ruta apta per tothom, fins i tot si aneu amb nens, sense cap tipus de complicació i sols cal parar atenció a les moltes pistes i corriols que trobarem però hi ha abundància de cartells indicadors i quan deixem el GR-92 cal parar atenció a la forta baixada del principi del corriol. Com sempre no oblideu el mapa, Serra de Collserola de l'editorial Alpina i si voleu identificar arbres, plantes i animals podeu triar alguna de les moltes guies que us podem oferir.

Soca d'arbre menjada per un senglar

dijous, 13 d’octubre de 2016

Accidents i rescats a la muntanya

Aquest darrer cap de setmana hi ha hagut set accidents de muntanya on ha calgut un dispositiu de rescat per part dels GRAE i el diumenge hi van haver-hi dos rescats més a la zona del Aneto per part del GREIM de la Guardia Civil espanyola. Desconec si a altres indrets hi ha hagut més rescats però, sigui com sigui, 9 rescats en un sol cap de setmana em semblen una xifra excessiva. He estat buscant informació sobre aquests accidents i rescats. Alguns dels rescats semblen totalment inevitables i producte d’una mala caiguda, relliscada, etc en que hi ha hagut un lesió seria a les cames o espatlla que impossibilita que el rescatat pugui desplaçar-se sense l’ajuda d’una llitera, ambulància o helicòpter fins l’hospital més proper. Un dels rescats ha estat producte d’un atac de cor patit per una persona amb antecedents cardíacs. Penso que en aquests casos no hi ha cap responsabilitat de l’accidentat i l’accident sols es fruit de la mala sort. El cas dels rescatats a l’Aneto sembla totalment evitable per diverses raons. En primer lloc en cap dels dos rescats hi ha hagut cap accident previ i el rescat ha estat provocat per esgotament, manca d’equipament i de coneixements, hipotèrmia, foscor, etc. En tot cas situacions totalment previsibles i evitables amb una mica de coneixements i de previsió. En un dels rescats els membres del GREIM es van trobat amb dos asiàtics per sota del Coll de Corones i en plena gelera sense grampons, imagino que sense piolet, i on un dels dos rescatats donava evidents símptomes d’esgotament. L’altre rescat es va produir al cim de l’Aneto on es van trobar 2 francesos amb símptomes d’esgotament i hipotèrmia. En tots dos casos i donat lo avançat de l’hora i la foscor va caldre evacuar els rescatats a peu fins el Pla de la Besurta on va acabar l’operatiu del GREIM vora de les cinc de la matinada del dilluns. En cap dels dos casos els accidentats portaven gaire roba d’abric o de recanvi, manta tèrmica, frontal, aliments energètics d’emergència (fructosa, gels, barretes, etc) i no sembla que el seu nivell de coneixements fos gaire sòlid.

Un rescat sol mobilitzar una ambulància, un helicopter i un mínim de cinc persones

Tots som molt conscients o tindríem que ser-ho de que la muntanya es un esport de risc i l’ombra d’un accident sempre és present. Malauradament he tingut que enterrar cinc amics i companys per accidents de muntanya i més d’una dotzena han patit accidents en que ha calgut hospitalitzar-los durant un cert temps. Jo mateix he patit un parell d’accidents seriosos o he tingut que retirar-me per culpa d’alguna lesió, En alguns casos he arribat al final de la jornada en una situació molt propera a l’esgotament. Amb tot això el que vull dir és que per més preparats i equipats que anem  el risc d’un accident sempre hi és present.

La muntanya cada cop està més massificada i si anem a determinats indrets com ara l’Aneto, Mont Perdut, Pedraforca, Puigmal, Bastiments, etc la massificació arriba a límits extraordinaris. En aquests llocs una mirada crítica a molta de la gent que ens hi trobem ens fa preguntar-nos que com és que no hi ha més accidents. Un molt bon amic meu, guia de muntanya amb acreditació UIAGM i guarda refugi diu que Deu no fa mai vacances i te tota la raó del mon. Per la muntanya trobem gent sense preparació ni técnica ni física, sense mapa ni brúixola o que no tenen ni idea de com fer-ho servir, mal equipats, sense roba de recanvi, mal alimentats i poc dormits, etc. A tot això cal afegir-hi la poca tradició que tenim a casa nostre de anar acompanyats per un guia i les facilitats que algunes botigues de material donen per anar ben equipats sempre que tinguem una butxaca mitjanament calenta o potent. També detectem una total manca de preparació de la sortida, sense cap ressenya prèvia, sense coneixement dels horaris, desnivells, etc. Alguns cops he assistit com a espectador a situacions que ratllen el surrealisme o l’inconscient proper al suïcidi. No entraré en detalls però sols comentar una situació que vaig viure fa un cert temps i que, segurament, és una de les més surrealistes que he viscut. Era al hivern i ens trobàvem al refugi de Malniu on descansàvem d’una travessa amb esquís. De cop veiem sortir pel camí d’accés al refugi un personatge amb botes de la mili, gavardina i per motxilla portava una bossa d’un supermercat, potser eren les duges del migdia i ens pregunta per anar al Puigpedros, nosaltres l’hi comentem lo avançat de l’hora, la manca d’equipament i la gran quantitat de neu que hi ha però ell fa cas omís als nostres comentaris i segueix pujant amunt. Desconec si encara es viu. Aixó és sols una mostra i podria omplir varies pàgines d’altres situacions semblants o pitjors i això per no comentar preguntes que he tingut a la llibreria de gent que volia organitzar una determinada sortida. Si busqueu una mica per les xarxes socials podreu trobar grups de gent que organitzen sortides on hi podreu trobar autentiques ximpleries. En aquestes pàgines les vies ferrades i sortides als cims més alts son molt freqüents i el nivell dels organitzadors i participants deixa molt que desitjar i on és molt difícil trobar gent federada o assegurada.

Molts cops els rescatadors es juguen la vida per salvar la nostre


No vull entrar en recomanacions ni sermons però si fer una reflexió final. Els que teniu experiència en muntanya procureu predicar amb l’exemple i els que no en teniu no vulgueu passar per experts, sigueu humils i molt conscients del vostre nivell, del vostre equipament i, sobretot, no feu sortides que no estan al vostre nivell per més llamineres que siguin i si voleu fer determinades sortides contracteu els serveis d’un guia. Potser us hi vagi la vida.

El nostre paradís però cal saber anar-hi