Ens trobaràs a

www.llibreriahoritzons.com
info@llibreriahoritzons.com






diumenge, 12 de juny del 2016

Aquest cop al Taga

Alguns de vosaltres sabreu que durant els darrers mesos no he estat gaire be de salut, de fet encara no acabo de trobar-me del tot be, però vaig tirant endavant i de mica en mica vaig recuperant bones sensacions. El mateix puc dir de les sortides per la muntanya i és que després d’un any amb molt poca activitat ara vaig recuperant les ganes de sortir i, de mica en mica, vaig apujant el nivell i l’exigència de les sortides. Com que moltes sortides les faig entre setmana i acostumo a anar sol vaig per zones que conec molt be i així aprofito per refer molts d’aquells cims que vaig fer ja fan anys quan tot just estava iniciant-me a la muntanya. Durant aquestes darreres setmanes he visitat Montserrat, el Montseny, Puigllançada, Tossa del Pas dels Lladres i dimarts passat vaig anar al Taga des de Ribes de Freser.

Mentre anem pujant sembla que tinguem el cim a tocar però encara queda un bon esforç
       
El primer cop que vaig fer el Taga va ser durant Gener o Febrer del 1970, tenia 13 anys i vaig anar amb companys de l’Agruecc. Va ser la meva primera hivernal amb neu, piolet i grampons. Anàvem el Toni Matas, Enric Vilalta, Ricard Morán, Manel Riera, Enric Tello, Xavier Aragay, Pere Sauret i, segurament algun company més que ara no recordo i, com no, amb en Raimon Algueró. Era un diumenge, vam pujar amb la RENFE fins a Ribes i vam fer la travessa per la Portella d’ Ogassa fins a Sant Joan de les Abadesses on vam tornar a prendre el tren fins a Barcelona. Desprès d’aquella sortida he repetit el Taga varies vegades, més de 10, i he aconseguit el cim per diversos itineraris. El vessant nord des de Sta. Magdalena de Puigsac, per Sant Martí d’ Ogassa, des del Coll de Jou i fent tota la carena de la serra Cavallera fins el cim del Taga i l’he fet a peu, amb raquetes i amb esquís.

Durant el matí el núvols van anar tapant les muntanyes

La sortida del dimarts tenis un cert caire de repte ja que volia fer més de mil metres de desnivell i vaig aconseguir-ho amb una certa comoditat. Vaig anar-hi acompanyat d’en Fly el meu fidel gos i, segurament, el que més gaudeix d’aquestes sortides. Una de les parts en que vaig gaudir més va ser la darrera part de la carena un cop superats els diferents esglaons que presenta. La vista del vèrtex geodèsic, l’autèntic cim, i de la creu va semblar-me màgica, amb un bon regust de boca. Objectiu aconseguit. Des cim estant els núvols van tapar-me part de la vista però vaig poder gaudir del Puigmal, les Valls de Núria i el Freser, Balandrau, Cerveris, Pedraforca, Ensija, Rasos de Peguera, Montseny, Montserrat i, fins i tot, un petit tros de mar. Tot un festival. Trobareu el track de la sortida a la nostre plana del Wikiloc
Un cop al cim trobem la creu i un bon mar de núvols


La baixada no va tenir major historia i els ocells la van amenitzar amb un autèntic concert dels seus cants. En resum una sortida molt recomanable, fàcil, propera, potser un xic monòtona però molt gratificant. Ara ja vaig pensant en la propera que no la tinc decidida però serà per aquestes mateixes contrades i amb una mica més de desnivell.

diumenge, 5 de juny del 2016

De nou a Montserrat

Montserrat un cop més. Montserrat muntanya única al mon per la seva geologia, les seves agulles, les canals i tantes i tantes coses. Situada quasi be al centre geogràfic de Catalunya i ben visible des de molts llocs de la seva geografia. Origen o final de moltes travesses, algunes quasi be mítiques com la Gràcia – Montserrat i, com no, la Matagalls -  Montserrat. Montserrat paradís de l’escalada a casa nostre, capital espiritual de Catalunya, parc natural i iman que atreu cada any més de dos milions quatre-cents mil visitants. Montserrat origen de tantes i tantes tradicions com, per exemple, allò de que no es ben casat qui no porta la parella a Montserrat. Per quina raó parlo ara de Montserrat ? Fa uns dies i des del Facebook comentava la col·laboració que tenim amb el Guies de la Muntanya de Montserrat, doncs be a partir d’aquesta setmana treballarem junts guiant, junt amb d’altres companys, dos itineraris senzills però amb un gran significat. En primer lloc una ruta per les ermites de Tebes amb origen i final al Pla de les Taràntules i en segon lloc el camí de la Santa Cova tot seguint el rosari monumental. Allà em trobareu els dimarts i dijous i fins el mes d’octubre, preparat per intentar encomanar-vos la passió per aquesta muntanya màgica.




No recordo quin va ser el primer cop que vaig anar a Montserrat, imagino que va ser de petit amb els meus pares i, com no, amb el sis-cents que teníem. El meu pare persona de fermes creences religioses i de missa diària, a les vuit del matí a l’església del Dominics del carrer d’Ausiàs March, ens hi va portar varies vegades tot seguint el ritual de l’apoca. Anar a missa conventual a les onze, sentir l’escolania amb la Salve i el Virolai, pujar al cambril de la Verge, donar una volta per les rodalies del Monestir, comprar coca i mató i tornada cap a casa. Recordo que sempre anàvem per Can Massana i que no vaig conèixer Monistrol fins bastant més tard. També recordo unes estades durant les vacances escolars a les cel·les amb la tia Trini, la germana soltera del meu pare i una autentica tieta, amb uns amics de la família. Hi pujàvem amb el tren fins a Monistrol i l’Aeri, en aquelles èpoques era l’Aereo així en castellà. Excursions pel Santuari, el camí dels Degotalls, el funicular de Sant Joan, baixar a la Santa Cova i poca cosa més. A casa agradava la muntanya però sols per contemplar-la res de anar-hi i pujar-la. Mes endavant i ja a l’escola amb companys de Agruecc les primeres escalades a la Portella, la Maquina de Tren, l’Agulla del Cap de Munt, el Martell, el Gorro Frigi i tantes d’altres. La primera anada a peu tot seguint la carretera, desprès hi he anat quatre cops més, una per la carretera i tres seguint els GR 6, les cinc Matagalls – Montserrat, la travessa integral de la muntanya, la pujada a Sant Jeroni amb els meus fills......., tants records, tantes sortides, tants amics, alegries, patiments, cansament, felicitat. També alguns mals records com la mort d’en Bartomeu Puiggròs a la via Mas Brullet del Serrat del Moro o quan vaig pujar per ajudar en l’extinció del gran foc forestal del 1986. Guardo un especial record d’una pujada a peu des de Barcelona un 25 d’abril, arribant a Montserrat al matí del 26, passar el dia amb els monjos i participar per la nit a la Vetlla de Santa Maria. També alguna missa del Gall amb xocolata desfeta calenta a la sortida. A Montserrat vaig acabar d’enamorar-me de la Raquel, la meva parella un cop la vaig conèixer al Carlit i amb ella ha estat una de les darreres vegades que hi he estat encara no fa un mes.



Quan fa pocs dies i ja amb el grup de guies tot preparant les sortides que iniciem dimarts anava pensant en tot això i tots aquests records i molts més van anar desfilant pel meu cap i aleshores vaig decidir re-emprendre el blog i fer-ho amb aquest escrit. No vull acabar aquest escrit sense donar les gràcies a tots aquells que m’han acompanyat a Montserrat però, molt especialment, al Ritxie que m’ha donat l’oportunitat de fer aquestes sortides guiades per Montserrat, als meus pares que m’hi van portar per primer cop, al Raimon Algueró que va encomanar-me la seva passió per la muntanya i amb qui vaig fer la meva primera Matagalls – Montserrat i a tants i tants que no esmentaré per por de que al deixar-me algú faci una bona errada.




Espero poder anar escrivint de nou al blog amb una certa regularitat i trobar-nos algun dia per aquestes muntanyes i si pot ser Montserrat molt millor. Que tingueu una bona setmana.