Ens trobaràs a

www.llibreriahoritzons.com
info@llibreriahoritzons.com






dissabte, 28 de maig del 2011

Les finals del Barça

Avui potser toca parlar una mica del Barça. No penso parlar de si guanyarà, perdrà, si pot fer-ho o no, i temes semblants que per això ja tenim els mitjans de comunicació habituals i prou que ho estan fent a totes hores des de ja fa alguns dies. El que em fa gracia compartir amb vosaltres es on he vist jo les altres finals de la Champions del Barça i on penso veure la d’avui.

La primera final va ser la famosa final de Berna de l’any 1961,  jo era molt petit i no en recordo res de res, per acabar-ho de complicar a casa meva en aquell temps no  teníem  televisió i, imagino, que ni la vaig veure. Va tenir que passar molt de temps fins la propera final que va jugar el Barça, la dels penals de Sevilla. Aquell any jo estava donant classes a una escola de Bellvitge, el Centre d’Estudis Joan XXIII, i donava matemàtiques, física i química a alumnes dels dos darrers cursos de formació professional. Aquella tarda van faltar forces alumnes ja a primera hora i alguns eren a Sevilla però la darrera hora de classe coincidia amb el inici del partit i al entrar a classe sols hi havíem 3 alumnes d’un total d’uns 25 o 26. Davant d’aquest panorama vaig optar per enviar-los a casa i marxar jo també per veure el partit. Recordo perfectament que anava per la Gran Via amb el cotxe absolutament sol. La següent final va ser la de Wembley, la del gol de Kooman i la primera copa i jo era a Alemania per feina, vaig arribar al hotel amb el partit ja començat i, evidentment, la retransmissió era en alemany i jo no entenia res i vaig tenir que telefonar a casa per saber com anava el marcador. L’endemà jo seguia a Alemania i em vaig perdre totes les celebracions. La següent final, la d’Atenes estava a casa veient-la amb els meus fills i es fa difícil oblidar el quatre a zero que ens van marcar, millor que no en parlem gaire. A partir d’aquella final les coses van canviar bastant. Es va trigar en tornar a jugar una altre final però va valer la pena esperar-se. La final de Paris la vaig veure a casa amb els meus fills i amics d’ells, eren adolescents en aquella época, al acabar el partit i acompanyat per alguns pares amics meus vàrem anar a Canaletes, crec que tots en tenim un molt bon record. Per acabar, la final de Roma que vaig veure a casa d’una amiga meva amb més colla i el que em va impressionar més va ser en el moment de tornar cap a casa, ja que era fora de Barcelona, la riuada de gent que estava per el centre de la ciutat amb senyeres, cantant, cridant, els cotxes aturats al mig del carrer, feia posar la pell de gallina. Sols un comentari i es que per anar de la plaça de les Glories a casa meva, prop del Clínic, vaig trigar més d’una hora i mitja.

Per la final d’avui ho tinc pensat d’una forma molt diferent i és que per primer cop la veure en un refugi de muntanya, a Conangles, amb tot un grup que el diumenge voler anar a fer el cim del Ballhibierna. Veure la final a la muntanya serà una experiència nova. Si el Barça guanya ho pensem celebrar i si perd sempre podem sortir a passejar una mica per un dels boscos mes impressionants de casa nostre i anar a dormir que el diumenge caldrà llevar-se ben aviat. En tot cas la propera setmana ja us explicaré com ha anat l’experiència.

Així doncs, estigueu on estigueu que gaudiu del partit, que guanyi el Barça i que tots tingueu un bon cap de setmana

dijous, 26 de maig del 2011

Els protagonistes i l'escenari

En primer lloc moltes gràcies a tots els que ens heu enviats comentaris sobre el post que vàrem penjar ahir. Tant els que ho heu fet en públic com aquells que ens ho heu dit en privat. Alguns ens han emocionat molt i tots els apreciem com a testimoni d’amistat. Per acabar amb el tema us voldríem presentar una mica els protagonistes de la historia, es a dir la Raquel, jo mateix i en Krebs i també ensenyar-vos l’escenari de la historia. També agrair als nostres fills, en Sergi, la Mireia, la Laia i a la Lorena per el seu suport i per acceptar la nostre relació i compartir-la si cal.
En Krebs el meu gos i que ens va “presentar” a la Raquel i a mi.
La Raquel amb el seu somriure
Jo mateix i que molts de vosaltres ja em coneixeu.
El Carlit, un magnífic escenari

dimecres, 25 de maig del 2011

Una petita reflexió arrel del anunci de Veri


Vaig veure l’anunci el dilluns passat però hi vaig para atenció quan ja era a la meitat, després no el vaig veure més però em vaig dir que calia buscar-lo per la xarxa i ahir un amic meu va enviar-me l’enllaç. No se quants cops l’he vist i em segueix emocionant. No puc evitar-ho, a més a més la versió que hi ha a la xarxa es un pel més llarga que l’anunci que fan per televisió i pots gaudir més dels paisatges de fons del mateix. Diuen que es una historia real i deu ser-ho doncs alguns amics del mon de la muntanya m’han comentat que fa uns mesos demanaven alguna parella amb una historia personal com la del anunci i que volguessin fer-ne una petita pel·lícula.

No se del ben cert si la historia es real o no però us puc assegurar que jo vaig conèixer a la meva companya, la Raquel, en una situació similar a la que expliquen al anunci. En el nostre cas va ser al Carlit el 20 de setembre del 2009. Jo portava temps separat i feia poc que havia deixat una relació i mirava de sortir a fer muntanya tot el que podia. Aquell dia havia quedat amb uns amics de Girona que havia conegut durant el estiu a la Carros de Foc, jo venia des de Barcelona i havíem quedat a les Bulloses a les 8 del matí però em vaig trobar molta boira per la Plana de Vic i vaig arribar tard. Ells van anar pujant i jo vaig començar a pujar sol amb la idea que ja els trobaria mentre pujàvem o dalt del cim. Feia un dia molt gris, fred i ventós. Per la nit havia nevat i per damunt dels 2.500 metres estava tot enfarinat. Sobre quarts de nou en Krebs, el meu gos, i jo vam començar a pujar i vàrem anar trobant grups que també pujaven al Carlit. Com sempre en Krebs anava amunt i avall olorant tot allò que podia, seguint rastres i gaudint de la llibertat de la muntanya, els boscos i no tenir que anar lligat amb la corretja. A mesura que anàvem pujant el dia anava fent-se més gris, feia mes fred i la boira ho tapava tot i en mig d’aquest  panorama que em trobo els meus amics que baixaven doncs no veien la situació gens clara i havien decidit deixar-ho estar. Com que jo em trobava be vaig decidir seguir sol cap el cim, be sol es un dir doncs allò semblava una mica les Rambles. A tot això em vaig trobar un grup de tres o quatre persones que s’havien perdut i no tenien gens clar si seguir pujant amunt o baixar avall però la boira els hi feia por i una noia va dir,” Aquí hi ha un gos, sembla que va perdut”. Evidentment que era el meu gos que li encantava anar de per lliure. La veritat es que feien una certa cara d’espantats, tenien força fred i em van explicar que anaven amb un grup més gran que s’havia anat fraccionant i que ells havien perdut el contacte amb els seus companys.  Vam preguntar-me si coneixia el camí i si podíem venir amb mi i els hi vaig dir que si, que cap problema.  En aquell grup hi havia una noia, baixeta, prima, riallera però que anava sense guants i es queixava de molt fred a les mans i jo li vaig deixar uns guants meus, que per cert l’hi anaven immensos. Vàrem pujar al cim del Carlit, vàrem tornar a baixar i ella em va tornar els guants. Al cap d’unes setmanes vam tornar a coincidir en una sortida organitzada per un amic comú i mentre l’organitzàvem em va dir,” Jo a tu et conec, tu ets qui em vas deixar els guants al Carlit” Imagineu qui es la noia dels guants, oi ? Doncs es la Raquel.

De tot això ha passat mes d’un any i mig i ara estem vivint junts, seguim fent muntanya, tots dos intentem tirar endavant el projecte de la llibreria i som molt feliços. Tan sols ens falta en Krebs que es va morir per una infecció al poc temps de trobar-nos i vull aprofitar aquest escrit per fer-li un petit homenatge i dir-li que sempre que sortim a la muntanya ens recordem d’ell i no hi ha dia en que no el trobem a faltar.
Després de veure l’anunci de Veri m’ha vingut molt de gust explicar aquesta vivència meva i dir-vos que a nosaltres també ens faria molta il·lusió cassar-nos dalt d’una muntanya i amb l’Aneto, la Maladeta, el Posets i el Tempestats com a testimonis del nostre amor i del nostre compromís. Si decidim fer-ho vosaltres sereu els primers en saber-ho.

Que tingueu una bona setmana

P.D. Aquí teniu l’enllaç de la versió complerta del anunci http://www.veri.es/Home/Home.aspx

divendres, 20 de maig del 2011

Es el monent de dir prou !!!!


Se que aquest no es el lloc per parlar ni de política, ni d’economia,  ni de coses semblants però fa uns dies i amb ocasió de les consultes populars sobre la independència, Barcelona Decideix, ja ho vaig fer i avui ho tornaré a fer. Espero que a ningú li sàpiga greu.

Ja fa unes setmanes que estic donant-li voltes a si el diumenge aniré a votar o no i des del restabliment de la democràcia no he deixat de votar no en una sola ocasió. El fet es que n’estic fart de tot plegat i la campanya electoral ha acabar d’afartar-me una mica més. Els polítics es passen la vida desqualificant a l’adversari o fent promeses que semblen més un brindis al sol que no pas una cosa seriosa. Reconec que la política m’agrada i que la segueixo però aquest mateix seguiment està fent que tot plegat em faci, cada dia, una mica més de basarda i, fins i tot, fàstic. Crec que durant tota la campanya electoral no he sentit una sola proposta ni seriosa ni realista sobre com gestionar les nostres ciutats durant els propers quatre anys. A tot això cal afegir-hi tot el moviment que des de el diumenge passat omple les places principals d’algunes ciutats i les reaccions del partits polítics davant d’aquest fets.

Els partits anomenats d’esquerres o progressistes estan intentant apuntar-se a les protestes amb el missatge de que ells això ja ho deien de fa temps. Els partits amb responsabilitats de govern no tenen ni idea de com han de reaccionar  i més després de la decisió de la Junta electoral declarant il·legals aquestes concentracions a partir de les 12 de la nit d’avui mateix. Les reaccions dels partits de la dreta han estat patètiques ja que no tenen embuts en dir que això es culpa del govern. Lo dels mitjans de comunicació també es ben curiós ja que les seves opinions estan en funció del color de qui mana i alguns han anat, senzillament, totalment fora de test, com per exemple una emissora espanyola que diu que darrera de tot aquest moviment hi ha, ni més ni menys, que ETA. Surrealista, senzillament surrealista. El més absurd de tot es que tots els partits han dit que votant-los a  ells tots aquests problemes acabaran ben aviat. Senyors polítics, ni teniu vergonya ni nosaltres som rucs.

Una cosa que m’ha sorprès i molt es la repercussió que tot això està tenint en les mitjans de comunicació de fora de casa nostre. Fins i tot en un país com Estats Units on tot el que passa fora de les seves fronteres els hi importa ben poc i un diari tan seriós com el Washington Post obria l’edició impresa d’ahir amb una fotografia de la Puerta del Sol de Madrid i un article a tota plana sobre aquestes concentracions.

Ara pensem-ho fredament. Podem anar a votar quan el partit que pot governar Espanya en uns mesos presenta imputats per corrupció a les seves llistes, fins i tot alguns caps de llista ho son ?. Podem anar a votar quan el govern fa servir diner públic per ajudar a caixes i bancs, culpables de l’actual situació econòmica, mentre que a les empreses i als particulars ens neguen el crèdit ? Podem anar a votar mentre ningú fa res de res per controlar a les grans empreses que tenen beneficis multi milionaris i es permeten el luxe d’acomiadar centenars de treballadors sense que cap govern els hi digui prou ? Podem anar a votar mentre veiem com els polítics cobren sous astronòmics, tenen cotxes oficials, pensions vitalícies, etc i a nosaltres ens retallen la sanitat, l’educació i amb prou feines podem arribar a fi de mes ? Podem anar a votar mentre imputats per corrupció i malversació del diner públic es passegen tranquil·lament per el carrer enlloc d’estar a la garjola ? Podem anar a votar mentre ens diuen que la solució a tots aquests problemes es votar-los a ells mentre que un dels principals missatges de tots aquests moviments son per deixar ben clar que la gent està  farta d’ells ? Per acabar-ho d’adobar l’anomenada Junta Electoral Central ha deixat ben clar que totes aquestes concentracions son il·legals a partir d’avui a les 12 del vespre i la vicepresidenta del Govern català ja va deixar ben clar fa pocs dies que si calia desallotjar les places ells ho farien. Ara tots ens preguntem que passarà questa nit.

Nosaltres i des de aquesta petita tribuna us animem a anar a la plaça Catalunya aquesta nit i ajuntar-nos a la concentració de Barcelona i els que sou de fora que ho feu a les places principals dels vostres llocs de residencia. També us animem a que porteu càmeres fotogràfiques i que feu forces fotografies per deixar ben clar, passi el que passi, de com ha anat tot plegat que després ja sabeu el que es diu, que si eren unes poques persones, que si la violència, que si la manipulació, que si...... Nosaltres hi serem.

Que tingueu un bon cap de setmana, dintre de lo possible.

dimecres, 18 de maig del 2011

El Matagalls des de Viladrau


El diumenge passat vam anar a pujar el Matagalls sortint des de les rodalies de Viladrau, una sortida que feia temps que teníem ganes de fer. Es tracta d’una sortida un pel llarga i amb més de 1.000 metres de desnivell que travessa boscos i paratges impressionats i molt solitaris. Sembla impossible com en unes muntanyes tant poblades i massificades com es el Montseny encara es poden trobar itineraris per on caminar sols ja que pràcticament fins el cim del Matagalls no ens vam trobar a ningú.

Vàrem sortir de Barcelona en direcció al Osona per la C-17 fins poc abans de Tona on vam agafar la carretera que va cap a Seva i Viladrau i poc abans d’arribar a aquest darrer poble i a l’alçada del restaurant La Solana hi ha una pista a la nostre dreta que cal seguir poc més d’un quilòmetre fins arribar a un desviament on una pista porta als Molins i si seguin recte anirem a parar a Can Gat, dues masies de la zona. A l’alçada del desviament hi han alguns llocs on deixar el cotxe (765 m.).

Comencem a caminar seguint la pista principal amb una suau pujada i després d’alguns revols i giragonses arribarem a una gran barrera metàl·lica, es l’entrada a Can Gat tot i que la masia encara queda lluny, creuen la tanca i seguin fins a una bifurcació en que la pista principal segueix recte cap a Can Gat i nosaltres seguirem una pista menor a la nostre esquerra que puja suaument cap a Can Bosc. Seguim caminant i en una mitja hora des de que hem deixat el cotxe arribem a Can Bosc (845 m.), gran masia amb 3 edificis que avui es abandonada però que es fa servir per guardar bestiar i alguns camps dels voltants estan conreats. Passem per davant d’una font, deixem una pista a la nostre esquerra i seguim recte per endinsar-nos en un esplendorós bosc d’alzines, roures, faigs i, sobretot, castanyers amb alguns exemplars realment notables per el seu tamany. Seguim caminat per el fons de la vall fins creuar un rierol on el camí gira la nostre dreta i segueix remuntant amb alguns trams empedrats i en poc temps arribarem a l’Erola (870 m.), antiga masia – ermita datada del 1641 i amb un magnífic prat a la seva part posterior. Davant nostre veiem encinglerat l’antic monestir de Sant Segimon i més amunt l’ermita de Sant Miquel dels Barretons. Seguim el camí i en una mitja hora arribarem al Oratori (1.020 m.), petita capella dedicada a Sant Camil i 10 minuts després creuem el torrent del Oratori (1025 m.), torrent que baixa des de la font del Matagalls situada quasi be al mateix cim. Segons l’època de l’any ens pot costar més o menys trobar un bon lloc per creuar-lo i val la pena parar-se en aquest indret i gaudir del salt d’aigua i la frescor que s’hi respira. Després del torrent el camí empren una forta pujada i en poc més de mitja hora superarem més de 200 metres de desnivell fins arribar a Sant Segimon (1.230 m.).
Sant Segimon es un antic santuari avui abandonat i en procés de rehabilitació i obres però fundat l’any 1290 en que es va construir una primera capella dins d’una cova tot i que els edificis actuals son del segle XVI. Seguim per una pista a la nostre dreta fins el proper collet de les 3 Creus i poc després un cartell ens indica el camí que puja decididament cap a la carena del Matagalls, si seguim recte per la pista que deixem aniríem fins a Collformic. Ens enfilem per un corriol arranjat que tot fent giragonses ens portarà a l’ermita de Sant Miquel del Barretons 1.300 m.), petita capella situada dalt d’un cingle per damunt de Sant Segimon. A partir d’aquí entrem en un terreny de pastures i el camí es perd a estones però es fàcil veure en direcció SSE el cim del Matagalls (1.697 m.) on arribarem després de creuar pastures, collets i turons. En total haurem trigat poc més de 3 hores des de que hem deixat el cotxe i aquí si ens trobarem amb força gent que han pujat, majoritàriament des de Collformic o des de Sant Marçal.

La baixada no la vàrem fer per el mateix camí de pujada si no ens vam dirigir cap a Collformic i al arribar una mica més enllà al Pla de la Barraca (1.367 m.) vam agafar un camí força desdibuixat a la nostre dreta que per entremig de matolls de ginesta i argelaga ens va portar fins la font de Mossèn Cinto, al Sot de la Fagetona i al torrent dels Rentadors (1.295 m.)  on vàrem agafar una pista que ve des de Collformic i que després d’algunes pujades i baixades ens va portar fins a Sant Segimon i des d’allà fins el cotxe vam seguir el mateix camí de pujada.

En total vàrem estar poc més de 6 hores sense comptar les parades i amb un desnivell acumulat de 1.035 metres. Un bona sortida i amb un bon desnivell, sense cap tipus de complicació però on cal tindre un mínim de sentit de l’orientació donat el gran nombre de pistes, camins i corriols que hi ha i no està de més portar un bon mapa per si teniu algun problema. En aquest enllaç trobareu algunes fotografies del recorregut.


Que tingueu tots una bona setmana.

dimarts, 10 de maig del 2011

La serra del Montgrony

Aquest darrer diumenge hem anat cap a la serra del Montgrony, la serra que separa el Bergadà del Ripollès. L’objectiu inicial era fer quasi be tota la carena entre el cim de la Creu de Dalt de 1.783 m. que és el primer cim de la carena del Montgrony i anar fins el Pedra Picada que és, quasi be, el darrer cim abans de que la carena giri en direcció al coll de la Creueta però el temps insegur ens va fer escurçar la travessa. 
Després que a Barcelona estigues plovent quasi be tota la nit i en veure que la cosa escampava una mica i al veure per internet que el temps al Pre-Pirineu també millorava sortim de Barcelona sobre les 9 del matí, força tard per el nostre gust, i arribem a Campelles passades les 10, travessem tot el poble i agafem la pista forestal, formigonada en alguns trams, que va en direcció a Nevà, la seguim fins que arribem al refugi lliure del Pla de Prats on deixem el cotxe i ens posem a caminar seguint una pista de terra que surt del darrera del refugi, al cap de pocs minuts trobem una pista de desemboscar que gira sobtadament a l’esquerra i la decidim seguir ja que segons el mapa de l’Alpina te que pujar cap a la carena del Montgrony i la nostre sorpresa es gran quan al cap d’uns centenars de metres la pista acaba i sols continua un petit corriol que acaba perdent-se per dins del bosc. Com que tenim molt clar on volem arribar i no trobem cap més camí decidim enfilar bosc amunt per el dret i intentar assolir la carena que endevinem entre els arbres. Després de donar algunes voltes per esquivar petites parets o trams d’herba molt drets i mullats aconseguim arribar a la carena i a poca distancia del primer objectiu del dia, la Creu de Dalt de 1.783 metres, un petit bony de la carena complertament cobert d’arbres. Hem estat quasi be una hora per fer 220 metres de desnivell però ens hem divertit força per dins d’un bosc magnífic però molt dret. De dalt de la carena estant veiem molt be tot el que volem fer i també observem el temps que no sembla gaire segur. Des de dalt del cim seguim la carena en direcció nord per baixar cap el coll de Pam i enfilar la pujada cap el cim de la Covil per un camí desdibuixat però sense cap tipus de complicacions ja que sempre ens cal seguir el fil de la carena. Al arribar a la Covil, 2.001 m, la vista es impressionant per l’amplada dels horitzons que veiem però en molts punts el núvols i la boira tapen molts cims. Sense deixar la carena anem baixant cap el coll de Coma Ermada des de on ens toca remuntar una forta pujada que ens porta al Costa Pubilla o Pla de Pujats de 2.053 metres i punt més alt de la serralada. Des de dalt del cim i amb permís dels núvols podem veure molt be el Taga i la serra Cavallera, el massís del Puigmal, les muntanyes de Nuria, les valls del Fresser i Nuria, les muntanyes del Capcir amb el Carlit i els Perics, la carena ceretana que fa frontera amb Andorra, el Puigpedrós, la Tossa Plana, Perafita, Monturull, etc i més a prop el Puigllançada, la Tossa d’Alp, el Cadí, Pedraforca, serra d’Ensitja, etc, tot un espectacle que els núvols i la boira fan que es vagi fent i desfent. 
El Costa Pubilla es tracta de un cim bicèfal separat per un petit collet on parem a fer una menjada, mentre mengem una mica el cel es va tapant molt i cauen unes gotes, una mirada al cel i al mapa ens fan decidir escurçar la travessa i iniciar una discreta retirada tot baixant per una torrentera que amb una forta pendent en deixa a coll Roig on trobem una pista abandonada que ens te que portar de tornada cap on tenim el cotxe. Seguim aquesta pista en direcció a Prat de Jou sense cap problema per l’interior d’un bosc d’avets espectacular ple d’arbres que superen amb facilitat els 30 metres d’alçada. Pocs metres abans d’arribar a Prat de Jou a la nostre dreta surt una pista ample i amb molt bon estat en direcció al refugi de la Covil i que agafem, la pista remunta amb alguns trams de forta pujada fins arribar al esmentat refugi forestal i que trobem en molt mal estat i ple de brutícia. Seguim la pista i aquí el mapa de l’Alpina ens juga una mala passada ja que teníem que prendre una pista que baixa a la nostre esquerra però en direcció sud o sud-oest i que no veiem per cap banda i si que en trobem una que surt en direcció nord-est i que descartem però el problema es quan al cap d’un cert temps ens adonem que em canviat de vessant i que tornem a ser al Coll de Pam, tot just on havíem estat per el matí, després de consultar el mapa amb calma i amb l’ajuda del GPS decidim recular fins a la pista que haviem descartat i una petita fita i una marca groga ens fan pensar que es la pista que estem buscant i més quan entre els arbres veiem que al cap de uns pocs metres gira decididament ver els sud, sud-est i al cap d’una estona arribem on tenim el cotxe i d’on hem sortit aquest matí. Ja se sap el que a cops passa amb l’Alpina !!!. El millor de tot es que mentre anem buscant el camí per baixar cap el cotxe ens apareix un cabirol per entre el bosc i ve corrent cap on estem nosaltres per tornar a ficar-se dins del bosc a uns escassos 10 metres de on som. 
En total vam estat unes 7 hores totals i unes sis hores llargues de temps real per acumular uns 800 metres de desnivell per un itinerari força trencacames i moltes estones fora dels camins marcats. Una bona part de la travessa es fa per l’interior de boscos d’avets impressionants i amb bon temps les vistes des de la carena son espectaculars per l’amplitud dels horitzons que es poden contemplar. Ara ens queda completar la travessa on la vam deixar i arribar-nos fins el Pedra Picada o més enllà. Sortida molt recomanable per a tothom i que es pot allargar o escurçar en funció de com ens trobem. Per seguir-la us recomanem el mapa de l’Alpina del Montgrony – Fonts del Llobregat però parant atenció a la gran quantitat de pistes de desemboscar que s’han obert i a d’altres que estan abandonades o que no porten enlloc.

Podeu veure un petit àlbum fotgràfic en aquest enllaç

https://picasaweb.google.com/115684534874084066549/LaSerraDelMontgrony?authkey=Gv1sRgCOWDiN_hua27XA#
Que tingueu tots una molt bona setmana.

dijous, 5 de maig del 2011

En la mort del Erhard Lorentan


El dilluns mentre esmorzava a casa tot llegint el diari veig un titular molt breu, ha mort Erhard Lorentan, aturo la meva lectura i em fixo en la breu noticia. Va morir el dijous 25 d’abril mentre escalava el cim del Grundhorn de 4.043 metres al Valais amb un client de Berna. A cops el destí te un especial i curiós sentit del humor ja que aquell mateix dia feia 52 anys i al matí ho havia celebrat amb els seus i després havia pujat amb esquís fins l’aresta del Grünegghorn i al arribar a la roca van deixar el esquís per seguir una aresta qualificada com a AD+ i sense que es coneguin les causes tots dos van caure uns 200 metres fins la glacera de Fieschertal, altres cordades ho van veure i van avisar als serveis de rescat que poc van poder-hi fer ja que al arribar en Lorentan ja era mort i el seu client estava força greu però la seva no corre perill i resta ingressat a un hospital de Berna amb politraumatismes.

Lorentan va néixer l’any 1959 a Bulle, prop de Friburg i va iniciar-se a la muntanya i a l’escalada tan sols amb 11 anys de la ma del seu pare. Més tard va ser guarda d’un refugi i amb 22 anys es va treure el títol de guia tot i que el seu ofici real era el de fuster. Lorentan va ser la tercera persona en completar el cicle del 14 vuit mils per darrera d’en Messner i en Kukuczka, però no es va conformar amb fer els 14 vuit mils si no que en va repetir alguns i va assolir un grapat de cims secundaris fins aconseguir 22 cims de més de vuit mil metres. La seva fita més remarcable va ser fer l’Everest per la seva vessant nord, la del Tibet, en tan sols 31 hores des del camp base i tornar a baixar en unes tres hores i mitja per una canal de neu i glaç fent “ramasse” i “culen-bajen”, una fita que no s’ha tornat a repetir mai més, ni tan sols amb esquís. Segurament la seva empremta o llegat més important al mon de la muntanya, a banda d’una sèrie inacabable de cims i obertura de vies, va ser el que ara anomenem estil alpí a les expedicions als cims més alts del planeta. En una època en que qualsevol expedició a un cim de més de 6.000 metres volia dir grups de cent o més persones amb portejadors, sherpes, expedicionaris, etc i no menys de 5 o 6 setmanes de temps ell va iniciar un estil amb el mínim imprescindible, sols 3 o 4 expedicionaris amb un parell de sherpes i no més de dues o tres setmanes. Enemic declarat de les expedicions comercials i de la proliferació de cordes fixes, instal·lacions, dipòsits de material i l’ús d’oxigen va declarar mes d’un cop que el més important no es fer el cim si no com es fa i amb quins mitjans es fa i com menys mitjans es facin servir molt millor. Una altre de les seves fites més importants va ser encadenar 38 cims per els voltants de Zermatt en tan sols 19 dies i durant el hivern del 1989 en tan sols 13 dies fa fer 13 cares nord al Oberland suís.

Ara que el mon de la muntanya està cada cop més massificat i tecnificat, on cada cop el comerç ens ofereix més i més mitjans, alguns potser no del tot legítims, per fer muntanya, ell predicava i donava exemple amb una tècnica impressionant, una forma física digne d’envejar i una escassetat de mitjans quasi be espartana. Descansi en pau a les seves, i nostres, estimades muntanyes.