De nou a Montserrat

Montserrat un cop més. Montserrat muntanya única al mon per la seva geologia, les seves agulles, les canals i tantes i tantes coses. Situada quasi be al centre geogràfic de Catalunya i ben visible des de molts llocs de la seva geografia. Origen o final de moltes travesses, algunes quasi be mítiques com la Gràcia – Montserrat i, com no, la Matagalls -  Montserrat. Montserrat paradís de l’escalada a casa nostre, capital espiritual de Catalunya, parc natural i iman que atreu cada any més de dos milions quatre-cents mil visitants. Montserrat origen de tantes i tantes tradicions com, per exemple, allò de que no es ben casat qui no porta la parella a Montserrat. Per quina raó parlo ara de Montserrat ? Fa uns dies i des del Facebook comentava la col·laboració que tenim amb el Guies de la Muntanya de Montserrat, doncs be a partir d’aquesta setmana treballarem junts guiant, junt amb d’altres companys, dos itineraris senzills però amb un gran significat. En primer lloc una ruta per les ermites de Tebes amb origen i final al Pla de les Taràntules i en segon lloc el camí de la Santa Cova tot seguint el rosari monumental. Allà em trobareu els dimarts i dijous i fins el mes d’octubre, preparat per intentar encomanar-vos la passió per aquesta muntanya màgica.

No recordo quin va ser el primer cop que vaig anar a Montserrat, imagino que va ser de petit amb els meus pares i, com no, amb el sis-cents que teníem. El meu pare persona de fermes creences religioses i de missa diària, a les vuit del matí a l’església del Dominics del carrer d’Ausiàs March, ens hi va portar varies vegades tot seguint el ritual de l’apoca. Anar a missa conventual a les onze, sentir l’escolania amb la Salve i el Virolai, pujar al cambril de la Verge, donar una volta per les rodalies del Monestir, comprar coca i mató i tornada cap a casa. Recordo que sempre anàvem per Can Massana i que no vaig conèixer Monistrol fins bastant més tard. També recordo unes estades durant les vacances escolars a les cel·les amb la tia Trini, la germana soltera del meu pare i una autentica tieta, amb uns amics de la família. Hi pujàvem amb el tren fins a Monistrol i l’Aeri, en aquelles èpoques era l’Aereo així en castellà. Excursions pel Santuari, el camí dels Degotalls, el funicular de Sant Joan, baixar a la Santa Cova i poca cosa més. A casa agradava la muntanya però sols per contemplar-la res de anar-hi i pujar-la. Mes endavant i ja a l’escola amb companys de Agruecc les primeres escalades a la Portella, la Maquina de Tren, l’Agulla del Cap de Munt, el Martell, el Gorro Frigi i tantes d’altres. La primera anada a peu tot seguint la carretera, desprès hi he anat quatre cops més, una per la carretera i tres seguint els GR 6, les cinc Matagalls – Montserrat, la travessa integral de la muntanya, la pujada a Sant Jeroni amb els meus fills......., tants records, tantes sortides, tants amics, alegries, patiments, cansament, felicitat. També alguns mals records com la mort d’en Bartomeu Puiggròs a la via Mas Brullet del Serrat del Moro o quan vaig pujar per ajudar en l’extinció del gran foc forestal del 1986. Guardo un especial record d’una pujada a peu des de Barcelona un 25 d’abril, arribant a Montserrat al matí del 26, passar el dia amb els monjos i participar per la nit a la Vetlla de Santa Maria. També alguna missa del Gall amb xocolata desfeta calenta a la sortida. A Montserrat vaig acabar d’enamorar-me de la Raquel, la meva parella un cop la vaig conèixer al Carlit i amb ella ha estat una de les darreres vegades que hi he estat encara no fa un mes.

Quan fa pocs dies i ja amb el grup de guies tot preparant les sortides que iniciem dimarts anava pensant en tot això i tots aquests records i molts més van anar desfilant pel meu cap i aleshores vaig decidir re-emprendre el blog i fer-ho amb aquest escrit. No vull acabar aquest escrit sense donar les gràcies a tots aquells que m’han acompanyat a Montserrat però, molt especialment, al Ritxie que m’ha donat l’oportunitat de fer aquestes sortides guiades per Montserrat, als meus pares que m’hi van portar per primer cop, al Raimon Algueró que va encomanar-me la seva passió per la muntanya i amb qui vaig fer la meva primera Matagalls – Montserrat i a tants i tants que no esmentaré per por de que al deixar-me algú faci una bona errada.

Espero poder anar escrivint de nou al blog amb una certa regularitat i trobar-nos algun dia per aquestes muntanyes i si pot ser Montserrat molt millor. Que tingueu una bona setmana.