Ens trobaràs a

www.llibreriahoritzons.com
info@llibreriahoritzons.com






dijous, 13 d’octubre de 2016

Accidents i rescats a la muntanya

Aquest darrer cap de setmana hi ha hagut set accidents de muntanya on ha calgut un dispositiu de rescat per part dels GRAE i el diumenge hi van haver-hi dos rescats més a la zona del Aneto per part del GREIM de la Guardia Civil espanyola. Desconec si a altres indrets hi ha hagut més rescats però, sigui com sigui, 9 rescats en un sol cap de setmana em semblen una xifra excessiva. He estat buscant informació sobre aquests accidents i rescats. Alguns dels rescats semblen totalment inevitables i producte d’una mala caiguda, relliscada, etc en que hi ha hagut un lesió seria a les cames o espatlla que impossibilita que el rescatat pugui desplaçar-se sense l’ajuda d’una llitera, ambulància o helicòpter fins l’hospital més proper. Un dels rescats ha estat producte d’un atac de cor patit per una persona amb antecedents cardíacs. Penso que en aquests casos no hi ha cap responsabilitat de l’accidentat i l’accident sols es fruit de la mala sort. El cas dels rescatats a l’Aneto sembla totalment evitable per diverses raons. En primer lloc en cap dels dos rescats hi ha hagut cap accident previ i el rescat ha estat provocat per esgotament, manca d’equipament i de coneixements, hipotèrmia, foscor, etc. En tot cas situacions totalment previsibles i evitables amb una mica de coneixements i de previsió. En un dels rescats els membres del GREIM es van trobat amb dos asiàtics per sota del Coll de Corones i en plena gelera sense grampons, imagino que sense piolet, i on un dels dos rescatats donava evidents símptomes d’esgotament. L’altre rescat es va produir al cim de l’Aneto on es van trobar 2 francesos amb símptomes d’esgotament i hipotèrmia. En tots dos casos i donat lo avançat de l’hora i la foscor va caldre evacuar els rescatats a peu fins el Pla de la Besurta on va acabar l’operatiu del GREIM vora de les cinc de la matinada del dilluns. En cap dels dos casos els accidentats portaven gaire roba d’abric o de recanvi, manta tèrmica, frontal, aliments energètics d’emergència (fructosa, gels, barretes, etc) i no sembla que el seu nivell de coneixements fos gaire sòlid.

Un rescat sol mobilitzar una ambulància, un helicopter i un mínim de cinc persones

Tots som molt conscients o tindríem que ser-ho de que la muntanya es un esport de risc i l’ombra d’un accident sempre és present. Malauradament he tingut que enterrar cinc amics i companys per accidents de muntanya i més d’una dotzena han patit accidents en que ha calgut hospitalitzar-los durant un cert temps. Jo mateix he patit un parell d’accidents seriosos o he tingut que retirar-me per culpa d’alguna lesió, En alguns casos he arribat al final de la jornada en una situació molt propera a l’esgotament. Amb tot això el que vull dir és que per més preparats i equipats que anem  el risc d’un accident sempre hi és present.

La muntanya cada cop està més massificada i si anem a determinats indrets com ara l’Aneto, Mont Perdut, Pedraforca, Puigmal, Bastiments, etc la massificació arriba a límits extraordinaris. En aquests llocs una mirada crítica a molta de la gent que ens hi trobem ens fa preguntar-nos que com és que no hi ha més accidents. Un molt bon amic meu, guia de muntanya amb acreditació UIAGM i guarda refugi diu que Deu no fa mai vacances i te tota la raó del mon. Per la muntanya trobem gent sense preparació ni técnica ni física, sense mapa ni brúixola o que no tenen ni idea de com fer-ho servir, mal equipats, sense roba de recanvi, mal alimentats i poc dormits, etc. A tot això cal afegir-hi la poca tradició que tenim a casa nostre de anar acompanyats per un guia i les facilitats que algunes botigues de material donen per anar ben equipats sempre que tinguem una butxaca mitjanament calenta o potent. També detectem una total manca de preparació de la sortida, sense cap ressenya prèvia, sense coneixement dels horaris, desnivells, etc. Alguns cops he assistit com a espectador a situacions que ratllen el surrealisme o l’inconscient proper al suïcidi. No entraré en detalls però sols comentar una situació que vaig viure fa un cert temps i que, segurament, és una de les més surrealistes que he viscut. Era al hivern i ens trobàvem al refugi de Malniu on descansàvem d’una travessa amb esquís. De cop veiem sortir pel camí d’accés al refugi un personatge amb botes de la mili, gavardina i per motxilla portava una bossa d’un supermercat, potser eren les duges del migdia i ens pregunta per anar al Puigpedros, nosaltres l’hi comentem lo avançat de l’hora, la manca d’equipament i la gran quantitat de neu que hi ha però ell fa cas omís als nostres comentaris i segueix pujant amunt. Desconec si encara es viu. Aixó és sols una mostra i podria omplir varies pàgines d’altres situacions semblants o pitjors i això per no comentar preguntes que he tingut a la llibreria de gent que volia organitzar una determinada sortida. Si busqueu una mica per les xarxes socials podreu trobar grups de gent que organitzen sortides on hi podreu trobar autentiques ximpleries. En aquestes pàgines les vies ferrades i sortides als cims més alts son molt freqüents i el nivell dels organitzadors i participants deixa molt que desitjar i on és molt difícil trobar gent federada o assegurada.

Molts cops els rescatadors es juguen la vida per salvar la nostre


No vull entrar en recomanacions ni sermons però si fer una reflexió final. Els que teniu experiència en muntanya procureu predicar amb l’exemple i els que no en teniu no vulgueu passar per experts, sigueu humils i molt conscients del vostre nivell, del vostre equipament i, sobretot, no feu sortides que no estan al vostre nivell per més llamineres que siguin i si voleu fer determinades sortides contracteu els serveis d’un guia. Potser us hi vagi la vida.

El nostre paradís però cal saber anar-hi

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada