Realitats, projectes i il·lusions

Fa pocs dies que va fer set mesos que vàrem obrir la llibreria i moltes coses han canviat des d’aquell 15 de novembre. Algunes han canviat per a be i d’altres, malauradament, no van tant be.. El que no ha canviat gens son les ganes de seguir tirant endavant, de seguir lluitant, d’obrir-nos noves oportunitats de negoci i de consolidar-ne d’altres.

El darrer diumenge vam fer la sortida de pràctiques del nostre primer curs d’orientació. En aquest curs hi ha participat 10 persones i ha funcionat molt be. Donat que hi ha hagut gent que per una raó o una altre no han pogut participar-hi ara hem organitzat una segona edició del curs durant el proper mes de juliol. Si en voleu més informació i voleu saber com fer-ne les inscripcions visiteu la nostre plana web i allà ho podreu fer. Parlant de la plana web també hi trobareu novetats, no en el seu disseny però si en el seu contingut i es que la seva plana d’inici volem que sigui una mena d’aparador de les nostres activitats, de les novetats del mon de la muntanya i de les darreres novetats editorials.

En el capítol de les activitats també tenim un grapat de novetats i, deixant de banda la segona edició del curs d’orientació, el proper dimecres 29 de juny l’Alberto Sánchez presentarà a la llibreria l’audiovisual “La Palma, la isla bonita”. On ens explicarà i mostrarà la magnificència de l’illa de La Palma, declarada Reserva de la Biosfera igual que el Montseny o l’illa de Menorca. Ens portarà per les carenes que envolten la Caldera de Tamburiente, ens guiarà per els boscos de laurisilva, per seguir per els seus volcans i acabar a les platges de sorra negre. Per a tots els que vulgueu venir ho farem a la llibreria a dos quarts de vuit del vespre.

A finals de mes tindrem una exposició de fotografies de Natura fetes per en Borja Bouza i Esther Almagro. Per si en voleu fer un tastet no deixeu de visitar les seves planes web, http://www.borjabouza.com i  http://www.estheralmagro.com . Aquesta exposició la tindrem des de principis de juliol fins a mitjans de Setembre i per els mesos d’octubre, novembre i desembre ja en tenim dues més de compromeses sempre de temes relacionats amb la muntanya, la natura i els viatges.

Per el que fa a la nostre activitat per la xarxa, poc a poc anem omplint de continguts la nostre plana web i estem treballant en el disseny d’un fòrum o punt de trobada entre aficionats a la muntanya, els viatges i la natura, així com en una forma d’anar penjant diferents propostes de sortides amb una especial dedicació a les famílies amb nens o per aquella gent que es vulgui iniciar en el mon de la muntanya i hi vulgui anar entrant de mica en mica. En un futur no gaire llunyà no descartem organitzar nosaltres mateixos alguna sortida, però això, ara per ara, es tan sols un projecte. Una altre novetat es que ara també tenim Twitter, http://twitter.com/#!/horitzons . Potser el tenim una mica abandonat però amb el temps ja l’anirem fent servir més sovint. Una altre novetat relacionada amb la xarxa es que el projecte de tenir un botiga en línia ja està força avançat i esperem que en unes poques setmanes ja el puguem treure a la llum.

Mes novetats. Ara que venen les vacances i que tots tindrem més temps per llegir si us acosteu per la llibreria trobareu una selecció de novel·les en format de butxaca de les darreres novetats editorials que podem ser un molt bon company de viatge o de lleure. Per a més endavant i ja pensant una mica en la campanya d’hivern i Nadal també tindrem una secció de literatura general amb els títols més venuts del moment i les darreres novetats editorials.

Seguint parlant de les vacances us oferim un nou servei que tot just acabem d’estrenar i es l’assessorament per a muntar-vos sortides i viatges al vostre aire. Vosaltres ens dieu on voleu anar i nosaltres us assessorem una mica en tot el tema de guies, mapes, literatura relacionada amb aquelles contrades, etc.

Parlant de les vacances i més concretament de quan tots tornem a la rutina del dia a dia, us oferim la possibilitat de fer trobades a la nostre llibreria per a projectar-ne les imatges que en tingueu o algun audiovisual que us hageu animat a fer. Si us animeu us poseu en contacte amb nosaltres i ho podem parlar tranquil·lament. Vosaltres feu la presentació i nosaltres en farem la difusió.

Finalment i ja per acabar dir-vos que si voleu estar ben informats de totes les novetats i de les nostres activitats no deixeu de visitar la nostre plana web, feu-vos seguidors del nostre Facebook, https://www.facebook.com/pages/Llibreria-Horitzons/108288555898067  i d'aquest bloc. Per a rebre informació puntual de tot plegat el millor que podeu fer es apuntar-vos a la nostre Newsletter i cada dues setmanes, més o menys, rebreu a les vostres bústies de correu electrònic informació de la nostre llibreria. Us hi podeu subscriure entrant a la nostre plana web.. Fer-se seguidor del nostre Twitter també es una bona forma de seguir-nos.

Que tingueu tots una molt bona revetlla de Sant Joan i si podeu fer-ne el pont que el gaudiu força. A la tornada ens retrobem.

La vida està Veri Xunga o l'anunci de Veri revisat

Fa pocs dies vaig penjar en aquestes pàgines un comentari sobre l’anunci de l’aigua Veri i les semblances que hi han entre aquest anunci i la forma en que jo vaig conèixer a la meva parella i algunes reflexions i il·lusions que tenim tots dos. En primer lloc us tinc que donar les gràcies a tots per l’allau de visites que aquesta entrada ha provocat en el nostre bloc ja que es i de lluny, l’entrada més vista de tot el bloc. En segon lloc voldria seguir una mica amb la historia i amb una “adaptació” de l’anunci que han fet els guionistes del APM de TV3. No se si heu vist aquesta adaptació però si no ho heu vist o la voleu recordar aquí en teniu l’enllaç, http://www.youtube.com/watch?v=WXdpV8nYTYY. Mireu-lo que es molt bo.

El que avui us volia comentar de la nova versió del anunci es que tant la Raquel com jo mateix també hi tenim un grapat de punts en comú. A la versió de l’APM, els protagonistes diuen que un és al atur i l’altre es mileurista, doncs be quan la Raquel i jo ens vam conèixer jo era al atur i ella era empresària d’un petit taller de confecció amb un expedient de regulació de l’ocupació i que, finalment, ha tingut que tancar. Ara la que és al atur es ella i jo no soc ni mileurista perquè prou feina tinc en poder anar pagant les factures a final de mes. Com us podeu imaginar estic pagant un crèdit per poder pagar les despeses d’obertura de la llibreria i vivim en un pis de lloguer. Quan ens casem no tindrem que demanar una caravana a algun amic nostre perquè ja en tenim una i lo de manllevar els bancs d’un parc públic ho estem estudiant. Per cert, de moment jo encara no li he regalat cap anell de compromís a la Raquel, ni bo ni de quincalla.

Molts cops mentre veiem les noticies o llegim el diaris ens indignem i varies vegades hem anat a la plaça de Catalunya per participar a les assemblees dels indignats. Una senzilla mirada al mon que ens envolta es suficient per indignar-nos cada dia una mica més. Almenys a nosaltres no cal que ens declarin futurs indignats, ja ho estem ara i molt. Sort que som molt feliços i els sentiments apaivaguen aquesta indignació.

Com podeu veure molts cops la realitat es molt semblant a la ficció, tant si ens prenem la realitat d’una forma seriosa com si ho fem de broma i amb bon humor. Una cosa si que la tenim tots molt clara i es que la vida està Veri Xunga.

Que tingueu una molt bona setmana.

El Ballbierna des de Llauset

El darrer cap de setmana amb un grup de sis amics vam anar cap al Ballibierna. Ens vàrem trobar davant del Palau de Pedralbes a les quatre de la tarda del dissabte i a un quart de vuit del vespre ja érem al refugi de Conangles gaudint de la bona acollida que ens va dispensar en Genis, el seu guarda. Desprès de fer una petita volta per l’impressionant bosc de Conangles  i de gaudir de la pau del lloc, el remor del vent i el soroll del riu a les vuit ens disposàvem a sopar, calia sopar un pel ràpid ja que a tres quarts de nou començava la final de la Champions entre el Barça i el Manchester i en Genis ens va oferir poder-la veure a la seva habitació. Vam xalar com mai del joc del Barça i del bon partit que ens van oferir tots dos equips. Com anècdota curiosa cal esmentar que cada cop que el Barça va marcar un gol i nosaltres el celebràvem el gos del guarda es posava histèric, saltant, bordant i fent cara de no entendre res. Va ser força divertit. Tot just al acabar al partit vam anar a dormir.

El diumenge ens vàrem llevar aviadet, esmorzar i recollir les coses per agafar els cotxes, anar cap el poble d’Aneto i cap a la presa de Llauset on vàrem deixar els cotxes. A les 8 del matí ens posàvem a caminar tot seguint la riba del llac i al arribar al seu final vam girar a la nostre dreta per anar pujant per el barranc de Botornàs, el refugi i l’estany. Cal esmentar que el refugi ha estat reconstruït recentment i ara es troba molt net, cuidat i en molt bones condicions. Tot just arribats al refugi un grup de marmotes ens van donar la benvinguda amb els seus xiulets però sense espantar-se massa per el que les vam poder observar tranquil·lament. Deixàvem l’estany de Botornàs tot seguint les marques del GR-11 i una mica més amunt vam començar a trobar-nos les primeres clapes de neu, molt dura a aquella hora. Sobre els 2.400 metres arribàvem a una pleta on es separen el camí del coll de Ballibierna i el del cim. Cal deixar el GR i remuntar decididament el camí que puja per entremig del riu i per una tartera de grans blocs i ja amb moltes zones encara colgades de neu. Al cap d’un parell d’hores de haver sortit del estany de Llauset arribem al estany de Coma Arnau encara glaçat i tot superant grans esglaons de roca i seguint un camí que a estones es perd o era colgat per la neu però bastant ben marcat amb fites, anem superant el desnivell tot passant per els estanys Redó, Negre i Xelat. Aquests darrer situat a 2750 metres era complertament glaçat i cobert de neu. A  partir d’aquest punt la neu ja era continua. Deixem l’estany a la nostre dreta i anem pujant per uns lloms en direcció oest i sempre amb l’extrem de la carena del Ballibierna davant nostre i que cal deixar-la una mica la nostre dreta. Sempre per damunt de la neu vàrem seguir fins quasi be l’aresta del cim on vam deixar la neu per continuar per damunt de la carena, que tot i que en alguns trams te  un bon patí sota dels nostres peus, no presenta cap dificultat fins assolir el cim de 3.067 metres i després d’unes quatre hores llargues d’haver deixat els cotxes. La vista des del cim es impressionant i està presidida per la immensa mole del Aneto i els cims que l’envolten com el Corones, Tempestats, Pico del Medio, Aragüells, Margalida, Russell, etc. Més al fons destacava el massís del Posets i encarà més enllà els massís del Mont Perdut. Per l’altre banda els Beciberris, la Pica, Andorra i als nostres peus i quasi be 900 metres més avall l’estany de Llauset. La idea inicial de fer el Pas de Cavall, el Culebras i baixar per la Vall de Llauset però la vam descartar doncs el cel anava cobrint-se de núvols i  boires i no vam trigar gaire en sentir els primers trons del dia. La baixada no va tenir gaire més historia que la contemplació d’un ramat d’isards que es van espantar al veure el nostre grup i van iniciar un espectacular fugida muntanya amunt i fent-nos molta enveja al veure la facilitat i la velocitat en que pujaven. El cel ens va donar el temps a arribar als cotxes, canviar-nos i tot just passat el túnel de Llauset va començar a ploure.

En resum una molt bona sortida, amb bona companyia,  bon temps i, encara, amb molta neu. En total uns mil metres de desnivell que vam pujar en unes quatre hores i baixar en unes tres hores llargues sense comptar algunes aturades. Més o menys la meitat del camí encara era cobert de neu i en alguns trams vam fer servir els grampons més per comoditat que per necessitat. Es una sortida molt agradable, amb un paisatges deliciosos i sense neu molt recomanable i al abast que qualsevol persona mínimament entrenada, tan sols el tram final de l’aresta es poc recomanable a tots aquells que tinguin vertigen. També penso que es una molt bona sortida per anar amb nens i que facin el seu primer tres mil.

Aquí teniu un enllaç al Picassa amb un petit reportatge fotogràfic de la sortida.

https://picasaweb.google.com/115684534874084066549/Ballbierna29Maig2011?authkey=Gv1sRgCIL5tpO2z6vzjQE#

Que tingueu tot un molt bon cap de setmana

Les finals del Barça

Avui potser toca parlar una mica del Barça. No penso parlar de si guanyarà, perdrà, si pot fer-ho o no, i temes semblants que per això ja tenim els mitjans de comunicació habituals i prou que ho estan fent a totes hores des de ja fa alguns dies. El que em fa gracia compartir amb vosaltres es on he vist jo les altres finals de la Champions del Barça i on penso veure la d’avui.

La primera final va ser la famosa final de Berna de l’any 1961,  jo era molt petit i no en recordo res de res, per acabar-ho de complicar a casa meva en aquell temps no  teníem  televisió i, imagino, que ni la vaig veure. Va tenir que passar molt de temps fins la propera final que va jugar el Barça, la dels penals de Sevilla. Aquell any jo estava donant classes a una escola de Bellvitge, el Centre d’Estudis Joan XXIII, i donava matemàtiques, física i química a alumnes dels dos darrers cursos de formació professional. Aquella tarda van faltar forces alumnes ja a primera hora i alguns eren a Sevilla però la darrera hora de classe coincidia amb el inici del partit i al entrar a classe sols hi havíem 3 alumnes d’un total d’uns 25 o 26. Davant d’aquest panorama vaig optar per enviar-los a casa i marxar jo també per veure el partit. Recordo perfectament que anava per la Gran Via amb el cotxe absolutament sol. La següent final va ser la de Wembley, la del gol de Kooman i la primera copa i jo era a Alemania per feina, vaig arribar al hotel amb el partit ja començat i, evidentment, la retransmissió era en alemany i jo no entenia res i vaig tenir que telefonar a casa per saber com anava el marcador. L’endemà jo seguia a Alemania i em vaig perdre totes les celebracions. La següent final, la d’Atenes estava a casa veient-la amb els meus fills i es fa difícil oblidar el quatre a zero que ens van marcar, millor que no en parlem gaire. A partir d’aquella final les coses van canviar bastant. Es va trigar en tornar a jugar una altre final però va valer la pena esperar-se. La final de Paris la vaig veure a casa amb els meus fills i amics d’ells, eren adolescents en aquella época, al acabar el partit i acompanyat per alguns pares amics meus vàrem anar a Canaletes, crec que tots en tenim un molt bon record. Per acabar, la final de Roma que vaig veure a casa d’una amiga meva amb més colla i el que em va impressionar més va ser en el moment de tornar cap a casa, ja que era fora de Barcelona, la riuada de gent que estava per el centre de la ciutat amb senyeres, cantant, cridant, els cotxes aturats al mig del carrer, feia posar la pell de gallina. Sols un comentari i es que per anar de la plaça de les Glories a casa meva, prop del Clínic, vaig trigar més d’una hora i mitja.

Per la final d’avui ho tinc pensat d’una forma molt diferent i és que per primer cop la veure en un refugi de muntanya, a Conangles, amb tot un grup que el diumenge voler anar a fer el cim del Ballhibierna. Veure la final a la muntanya serà una experiència nova. Si el Barça guanya ho pensem celebrar i si perd sempre podem sortir a passejar una mica per un dels boscos mes impressionants de casa nostre i anar a dormir que el diumenge caldrà llevar-se ben aviat. En tot cas la propera setmana ja us explicaré com ha anat l’experiència.

Així doncs, estigueu on estigueu que gaudiu del partit, que guanyi el Barça i que tots tingueu un bon cap de setmana

Els protagonistes i l'escenari

En primer lloc moltes gràcies a tots els que ens heu enviats comentaris sobre el post que vàrem penjar ahir. Tant els que ho heu fet en públic com aquells que ens ho heu dit en privat. Alguns ens han emocionat molt i tots els apreciem com a testimoni d’amistat. Per acabar amb el tema us voldríem presentar una mica els protagonistes de la historia, es a dir la Raquel, jo mateix i en Krebs i també ensenyar-vos l’escenari de la historia. També agrair als nostres fills, en Sergi, la Mireia, la Laia i a la Lorena per el seu suport i per acceptar la nostre relació i compartir-la si cal.

En Krebs el meu gos i que ens va “presentar” a la Raquel i a mi.

La Raquel amb el seu somriure

Jo mateix i que molts de vosaltres ja em coneixeu.

El Carlit, un magnífic escenari

Una petita reflexió arrel del anunci de Veri

Vaig veure l’anunci el dilluns passat però hi vaig para atenció quan ja era a la meitat, després no el vaig veure més però em vaig dir que calia buscar-lo per la xarxa i ahir un amic meu va enviar-me l’enllaç. No se quants cops l’he vist i em segueix emocionant. No puc evitar-ho, a més a més la versió que hi ha a la xarxa es un pel més llarga que l’anunci que fan per televisió i pots gaudir més dels paisatges de fons del mateix. Diuen que es una historia real i deu ser-ho doncs alguns amics del mon de la muntanya m’han comentat que fa uns mesos demanaven alguna parella amb una historia personal com la del anunci i que volguessin fer-ne una petita pel·lícula.

No se del ben cert si la historia es real o no però us puc assegurar que jo vaig conèixer a la meva companya, la Raquel, en una situació similar a la que expliquen al anunci. En el nostre cas va ser al Carlit el 20 de setembre del 2009. Jo portava temps separat i feia poc que havia deixat una relació i mirava de sortir a fer muntanya tot el que podia. Aquell dia havia quedat amb uns amics de Girona que havia conegut durant el estiu a la Carros de Foc, jo venia des de Barcelona i havíem quedat a les Bulloses a les 8 del matí però em vaig trobar molta boira per la Plana de Vic i vaig arribar tard. Ells van anar pujant i jo vaig començar a pujar sol amb la idea que ja els trobaria mentre pujàvem o dalt del cim. Feia un dia molt gris, fred i ventós. Per la nit havia nevat i per damunt dels 2.500 metres estava tot enfarinat. Sobre quarts de nou en Krebs, el meu gos, i jo vam començar a pujar i vàrem anar trobant grups que també pujaven al Carlit. Com sempre en Krebs anava amunt i avall olorant tot allò que podia, seguint rastres i gaudint de la llibertat de la muntanya, els boscos i no tenir que anar lligat amb la corretja. A mesura que anàvem pujant el dia anava fent-se més gris, feia mes fred i la boira ho tapava tot i en mig d’aquest  panorama que em trobo els meus amics que baixaven doncs no veien la situació gens clara i havien decidit deixar-ho estar. Com que jo em trobava be vaig decidir seguir sol cap el cim, be sol es un dir doncs allò semblava una mica les Rambles. A tot això em vaig trobar un grup de tres o quatre persones que s’havien perdut i no tenien gens clar si seguir pujant amunt o baixar avall però la boira els hi feia por i una noia va dir,” Aquí hi ha un gos, sembla que va perdut”. Evidentment que era el meu gos que li encantava anar de per lliure. La veritat es que feien una certa cara d’espantats, tenien força fred i em van explicar que anaven amb un grup més gran que s’havia anat fraccionant i que ells havien perdut el contacte amb els seus companys.  Vam preguntar-me si coneixia el camí i si podíem venir amb mi i els hi vaig dir que si, que cap problema.  En aquell grup hi havia una noia, baixeta, prima, riallera però que anava sense guants i es queixava de molt fred a les mans i jo li vaig deixar uns guants meus, que per cert l’hi anaven immensos. Vàrem pujar al cim del Carlit, vàrem tornar a baixar i ella em va tornar els guants. Al cap d’unes setmanes vam tornar a coincidir en una sortida organitzada per un amic comú i mentre l’organitzàvem em va dir,” Jo a tu et conec, tu ets qui em vas deixar els guants al Carlit” Imagineu qui es la noia dels guants, oi ? Doncs es la Raquel.

De tot això ha passat mes d’un any i mig i ara estem vivint junts, seguim fent muntanya, tots dos intentem tirar endavant el projecte de la llibreria i som molt feliços. Tan sols ens falta en Krebs que es va morir per una infecció al poc temps de trobar-nos i vull aprofitar aquest escrit per fer-li un petit homenatge i dir-li que sempre que sortim a la muntanya ens recordem d’ell i no hi ha dia en que no el trobem a faltar.

Després de veure l’anunci de Veri m’ha vingut molt de gust explicar aquesta vivència meva i dir-vos que a nosaltres també ens faria molta il·lusió cassar-nos dalt d’una muntanya i amb l’Aneto, la Maladeta, el Posets i el Tempestats com a testimonis del nostre amor i del nostre compromís. Si decidim fer-ho vosaltres sereu els primers en saber-ho.

Que tingueu una bona setmana

P.D. Aquí teniu l’enllaç de la versió complerta del anunci http://www.veri.es/Home/Home.aspx