Ens trobaràs a

www.llibreriahoritzons.com
info@llibreriahoritzons.com






dilluns, 24 d’octubre de 2011

La Cerdanya


El darrer número de la revista Vertex es un monogràfic dedicat a  La Cerdanya. Es un exemplar molt recomanable per a tots aquells que estimem i gaudim d’aquella contrada on hi trobareu ressenyes de sortides de muntanya, propostes per anar amb esquís i raquetes, rutes per fer en família, vies d’escalada en roca, glaç i mixt i més coses però hi ha un petit article de l’Enric Faura, col·laborador habitual de Vertex, que m’ha fet pensar força i, fins i tot, m’ha arribat molt endins. L’article, més aviat una columna, es diu evocacions i reflexiona sobre el paper que per a molts de nosaltres ha jugat La Cerdanya com a terreny de joc de la nostre afició i passió per la muntanya, es un escrit que m’ha fet pensar força i m’ha portat al cap tota una sèrie de reflexions i bells records.

Per a tots aquells que ja tenim uns anyets i pentinem alguna cana La Cerdanya és i ha estat un lloc on ens hem dirigit molts cops i on molts de nosaltres ens hem iniciat dins del mon de la muntanya. El meu cas és un més però la meva vida muntanyenca i personal està molt lligada a aquella plana envoltada de muntanyes.

Recordo perfectament les sortides que fèiem a La Cerdanya agafant la Renfe amb aquells trens vell i atrotinats, no gaire més que els que hi podem trobar enguany, que ens deixaven a Puigcerdà per allà agafar l’Alsina o el tren groc i acostar-nos una mica més al nostre objectiu fos un refugi, un lloc on plantar les tendes o fer vivaç. Evidentment l’Alsina ens deixava a peu de carretera i d’allà calia esperar que algun conductor amb bona voluntat ens portes cap els pobles on volíem anar, o el camió de la llet o, en la gran majoria dels casos, a peu. Així podíem arribar a Maranges, Lles, Querforadat, Estana o Font Romeu. Des dels pobles fins el refugi no teníem cap altre alternativa que anar a peu. Tot això feia que anar als Estanys de la Pera, al Cadí o al Puigpedrós fos, molts cops, una sortida de 3 dies. Deixant de banda totes aquestes vivències de tipus, diguem-li, logístics per a molts de nosaltres La Cerdanya ha estat el lloc on ens hem estrenat en una o una altre activitat de muntanya. En el meu cas i com molts de tots vosaltres em vaig posar per primer cop uns esquís a la pista llarga de La Molina, el primer cop que vaig fer esquí de fons va ser a Cap de Rec, les meves primeres raquetes van ser per la zona d’Arànsa, la meva primera escalada fora de Montserrat i els Sots del Bac va ser al Roc Colom sortint des del refugi d’Engors, el meu primer vivaç va ser al Prats de Cadí, el meu primer cim amb esquís va ser el Puigpedros i, també, el primer cop en que el meu pare em va deixar el cotxe va ser per anar a La Cerdanya. Moltes records, moltes sensacions,  moltes vivències. Amb el temps vam poder tenir cotxe i vam poder anar més lluny i sempre volíem anar a Sant Maurici, Vall d’Aran, Benasc, Ordesa, pirineu francès, Alps, etc i La Cerdanya va anar quedant oblidada. Després d’aquesta etapa lluny de l’amable plana ceretana i per les conegudes circumstàncies de tenir fills, la feina, menys ocasions per sortir o sols poder-ho fer un sol dia, etc, molts hem tornat a La Cerdanya per redescobrir aquelles valls, llacs i cims màgics que tant ens havien agradat de joves. També quan hem tingut fills i els hem volgut iniciar a la muntanya hem tornat a La Cerdanya, els meus fills es van posar per primer cop uns esquís i han aprés a esquiar entre La Molina i Masella, recordo aquells caps de setmana d’hivern al antic Xalet del CEC on després d’esquiar i descansar una estona fèiem deures al bar de refugi tot esperant per anar a sopar. Les primeres vacances amb els fills a muntanya també van ser a La Cerdanya i des de que tinc la caravana molts anys l’hem tingut plantada a un càmping de La Cerdanya tot el hivern i hi hem anat pujant els caps de setmana. Tot això fa que algunes de les sortides de les que guardo un més bon record hagin estat per La Cerdanya i per els seus cims i valls.

En el meu cas particular encara hi ha quatre fets més que em lliguen a La Cerdanya. De ben jove vaig passar tres estius al col·legi Montcerdà, al davant mateix del llac de Puigcerdà, una escola avui desapareguda, no així l’edifici que li donava aixopluc. Al cap de molts anys i un cop separat vaig viure moments molt feliços amb una parella que vaig tenir ja que la seva família te una casa a Ger on hi anàvem molts caps de setmana. També a La Cerdanya em vaig trobar en Krebs, el meu fidel gos i company de moltes sortides que em va fer companyia durant quatre anys fins que la Leishmania va posar fi a la seva vida. Finalment a La Cerdanya, al Carlit per ser més exactes, vaig conèixer a qui ara es la meva parella i companya. Com podeu veure tot un seguit de vivències muntanyenques i personals difícils d’oblidar i sense les que, segurament, la meva vida i la meva personalitat ara serien diferents.

A tot això i ja per acabar dir que sempre que vaig a La Cerdanya i tresco per aquells cims i carenes tants cops travessats em deixo acaronar per els seus paisatges dolços i amables alguns cops, severs i durs en d’altres ocasions. Pocs cims ceretans em manquen per conquerir, ben pocs, però d’altres els he assolit varies vegades i mai em canso de visitar-los, recordar-los i gaudir-los.

Que tingueu tots una bona setmana on sembla que poden caure les primeres nevades significatives de la temporada.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada