Imagino que qui més qui menys haurà sobtat la mort d’en Santi Santamaria. No es aquí, ni el lloc, ni el moment per parlar de la seva persona ni de la seva feina, ni del paper que ha fet dins del mon de la cuina. Tampoc soc jo qui ho te que fer ja que no tinc ni criteri, ni diners, ni coneixements per poder parlar de cuina. Una cosa és que m’agradi cuinar però una molt diferent es poder-ne parlar amb criteri. Del que vull parlar aquí es del seu sentiment per la terra i del sentiment de molts catalans per les coses de casa nostre.
En Santi Santamaria ha aconseguit tot un reguitzell d’estrelles Michelin fent la cuina tradicional de casa nostre. Lluny de fer innovacions al estil d’altres cuiners de casa nostre, ell seguia fent una cuina feta amb productes de casa nostre. Productes d’extraordinària qualitat però fets al hort del poble, al corral del costat de casa, pescats a la nostre costa o carn alimentada amb gespa dels nostres prats i això es digne de lloança. Havia triomfat en el mon de la cuina moderna fent els mateixos canelons amb ceps que feien les nostres avies. Dins de la seva biografia hi ha una cosa que no ha transcendit gaire per el gran públic però que es molt important per a molts de nosaltres i es que de jove havia fet força muntanya. No es d’estranyar si pensem que havia nascut a Sant Celoni al peu del Montseny i cap aquelles contrades havia dirigit les seves passes molts cops.
Sempre m’ha cridat molt l’atenció que un munt de personatges i líders de la actual societat catalana havien fet muntanya de joves i alguns encara la practiquen. Sempre m’ha fet gràcia que el partit que ara es al govern de la Generalitat va ser ideat o fundat dalt del Tagamanent i que un dels participants a aquella excursió, al cap d’uns anys, va convocar unes eleccions des del cim del Aneto, curiós, oi? D’altres personatges presents o passats també han fet força muntanya. Segurament els Pirineus deuen ser una de les poques muntanyes, potser les úniques, que tenen una guia en vers, em refereixo al poema Canigó de mossèn Cinto. La descripció que hi ha fa de moltes muntanyes es tant acurada que perfectament pot servir de guia. Un altre capellà nascut a Tortosa i que va arribar a ser Cardenal Arquebisbe de Barcelona, mossèn Ricard Maria Carles, era conegut al seminari com “mossèn piolet” donada la seva afició al muntanyisme. Molts escriptors del nostre passat més recent i actuals han fet o fan muntanya. Molts dels nostres polítics han fet o fan muntanya. Corra per internet una fotografia del president Montilla de jove amb melenes, motxilla i tenda pujant cap el Montardo, imatge impagable, i en Puigcercós ha estat durant molt de temps un habitual de la Matagalls – Montserrat.
Es evident que tots els que fem muntanya estimem la nostre terra, l’estimem perquè la coneixem força be, perquè la trepitgem, la patim, la fotografiem i en seguim els seus camins. Això també te una contrapartida, com que estimem la nostre terra ens acostumem a rebotar quan es criticada i atacada com ve passant en els darrers temps. Cal donar una resposta clara davant de tots aquests atacs. Pensem-hi.
Que tingueu un bon dia i sapigueu que al Pirineu està nevant.
