Pau Casals a les Nacions Unides

Tal dia com avui, 24 d’octubre, però de l’any 1971 Pau Casals ve rebre la medalla de la Pau de la ONU de les mans del llavors Secretari General U Than i va estrenar-se a la gran sala de l’Assemblea General l’himne de l’ONU que ell mateix havia compost. Aquell dia i davant de les delegacions de moltes nacions en Pau Casals va dir una frase que s’ha fet cèlebre “I’m Catalan”, el seu “Jo soc Català” seguit d’una petita explicació de l’historia de Catalunya i del seu compromís amb la pau. Cal situar aquelles declaracions en el seu context històric, en la Catalunya i l’Espanya dels anys 70, en plena dictadura franquista amb les nostres llibertats, idioma i cultura sotmeses als dictats d’Espanya. També recordo amb afecte que en Casals ja era força gran doncs tenia 93 anys i per dirigir ho feia assegut en una mena de tamboret però sentia tant la música que tot sovint es posava dret, no ho podia evitar.

A casa la figura d’en Pau Casals era quasi be mítica. Segurament ho era pel seu vessant musical més que pel seu compromís nacional. No recordo com vam veure aquell acte, no crec que ho fessin per la televisió, potser ho vaig veure de més gran, no ho se. En aquella època jo tenia 14 anys però ho recordo com si fos avui i d’en Pau Casals conservo molt vius tres records.

En primer lloc i del mateix dia a l’Assemblea General de l’ONU quan va presentar “El cant dels Ocells”, nadala popular catalana i que ell va recuperar i difondre fins a fer-ne, quasi be, un himne. El mestre Casals va dir que a Catalunya els ocells mentre volaven anaven cantant “Peace, Peace”, “Pau, pau” i tot seguit va interpretar-la amb seu violoncel. Crec que va ser el primer cop que la vaig sentir. Més endavant vaig poder tenir un disc senzill de i que conservo en que hi havia El Cant dels Ocells i Sant Martí del Canigó. Potser per culpa d’aquell disc sempre he tingut lligats el Cant dels Ocells amb la sardana Sant Martí del Canigó. Uns anys més tard vaig trobar una versió de Joan Baez en un disc de nadales en anglès i que vaig comprar doncs va agradar-me trobar El Cant dels Ocells al costat de nadales tant tradicionals com Santa Nit, Cascavells, etc.

Pau Casals tocant el Cant dels Ocells

En segon lloc està el concert a la Casa Blanca que el mestre Casals va donar l’any 1961 davant del president Kennedy. Durant aquell concert el president Kennedy va imposar al mestre Casals la medalla de la Llibertat, una de les més altes condecoracións civils dels Estats Units. Del concert de la Casa Blanca és va editar un vinil que tinc i que he sentit un munt de cops.

El disc del Concert de la Casa Blanca que conservo després de molts anys.

Finalment tinc molt viu el record de la primera audició de l’oratori “El Pessebre” al Palau de la Música a Barcelona. No recordo exactament quan va ser però si que recordo que vam anar-hi tota la família, els meus pares amb els meus germans i que vaig anar a comprar les entrades amb un germà meu, ens va tocar fer una bona cua. El Palau estava ple a rebentar, sense un sol seient buit. Segurament va ser el primer cop que vaig anar al Palau per un concert. Donat que en Pau Casals quan va marxar cap a l’exili l’any 1939 havia dit que no tornaria a Catalunya fins que hi hagués democràcia el concert va ser dirigit pel seu germà Enric. En Casals va complir al peu de la lletra la seva promesa de no tornar a Catalunya mentre no hi hagués llibertat i no va tornar fins l’any 1979, després de mort per ser enterrat en terra catalana. Com anècdota comentar que durant els anys de la dictadura el mosaic de les quatre barres que presideix l’escenari del Palau el tapaven amb un gran ram de flors, encara rai que no el van treure a cops de martell com van fer amb molts d’altres símbols catalans.

Versió original del himne de les Nacions Unides

Potser tot el que he dit està un pel embolicat però m’ha vingut molt de gust recordar-ho i compartir-ho amb tots vosaltres tal i com ha sortit de dins meu. Penso que en el moment polític que estem vivint es molt important tenir ben vius precedents i referents com els de Pau Casals. Penso que el seu testimoniatge ens ha de marcar el camí, ens han de donar forces i ganes de lluitar per poder recuperar la nostre llibertat i identitat nacional.

Que tots tingueu una molt bona setmana.

Per Collserola, Santa Creu d'Olorda

Els que vivim a Barcelona i rodalies tenim un autèntic tresor al costat nostre, es tracta de la serra de Collserola, no en va declarada fa uns anys com a Parc Natural. Si bé és tracta d’una serralada molt humanitzada i, en alguns llocs, degradada, podem trobar racons autènticament fantàstics i on sembla impossible pensar que Collserola està situada enmig de conurbacions urbanes amb més de quatre milions d’habitants.

Aquest cop us volem proposar un ruta circular que sortint de Castellciuró, a les afores de Molins de Rei, ens portarà a l’ermita de Santa Creu d’Olorda tot seguint el GR-92 per anar a parar al sot on trobarem la masia de Can Ferriol i remuntar fins a Santa Creu d’Olorda i tornar a Castellciuró on hem deixat el cotxe. La ruta la podem fer amb transport públic prenen la RENFE fins a Molins de Rei, línies R1 i R4, i seguir els indicadors que trobarem per Molins de Rei i que ens portaran a Castellciuró.

El conjunt de Santa Creu d'Olorda

Castellciuró son les runes d’un antic castell de vigilància de la Vall del Llobregat del que és te constància des del segle VI. El castell ha patit enderrocaments i reconstruccions i ara sols es conserven les runes de la torre de guaita. Actualment hi ha una zona de lleure on podem deixar el cotxe. Des del aparcament cal seguir una pista de terra, GR-92, que va guanyant altura tot ficant-se a l’interior d’un magnífic bosc mediterrani. Desprès de deixar algunes masies privades o arranjades com a restaurants ja veurem el campanar i el conjunt de Santa Creu d’Olorda. Poc abans d’arribar a l’ermita veurem a la nostre dreta una zona arranjada amb cartells indicadors. Estem a la Pedrera dels Ocells, una antiga mina de pissarres bituminoses que es va explotar fins els anys 60 del darrer segle. Paga la pena aturar-se i llegir els panells on expliquen la historia de la mina i els habitats naturals que ara hi podem trobar. Deixem aquest paratge i en poca minuts arribarem a Santa Creu d’Olorda.

Les pissarres bituminoses de la pedrera dels Ocells

Santa Creu d’Olorda és una ermita d’origen preromànic, s’ha trobat restes dels segles VIII i IX, si be l’edifici que ara es conserva data de l’any 1032 però ha estat fortamement modificat durant els segles XIV, XVI i XX. També hi trobem les restes d’un antic castell adossades a l’ermita. El conjunt es troba en una gran zona arranjada amb aparcament per cotxes, barbacoes, taules, un petit bar restaurant i zones de lleure. Des d’aquesta zona podem accedir al Puig d’Olorda en poc més de 15 minuts, no indicat al track pel GPS. El Puig d’Olorda es un modest cim de 432 metres coronat per un vèrtex geodèsic i una gran torre de vigilància forestal. Tot i la seva modesta alçada està inclòs al llistat dels 100 cims de la FEEC.

Per continuar la ruta anirem cap a la carretera de Molins de Rei a Vallvidrera per creuar-la i passar pel davant d’unes instal·lacions elèctriques tot seguint les marques del GR-92 fins arribar al Coll de Can Mayol per on travessarem de nou la carretera i deixarem el GR que segueix per l’esmentada carretera. Nosaltres buscarem un corriol que amb forta baixada primer i desprès més planer pren direcció sud i desprès sud-est i que ens portarà a una ampla pista. Al arribar a aquesta cruïlla si seguim a la nostre esquerra i amb una forta pujada arribaríem a la carretera de Vallvidredera i al GR-92, però nosaltres baixarem a la nostre dreta tot seguint la serra del Ginestar i anirem a buscar el torrent de Can Serra. Aviat veurem la masia de Can Ferriol però no hi arribarem i seguirem el torrent fins arribar a una nova cruïlla amb indicadors. Prendrem la pista que a la nostre dreta torna cap a Sant Creu d’Olorda i gaudirem d’un magnífic exemplar de d’alber, Populus alba, al bell mig de la cruïlla. Aquí podrem escollir entre seguir per la vora del torrent o seguir una pista que amb pujada més suau ens portarà a Santa Creu d’Olorda. Jo us recomano seguir pel torrent però si hi ha hagut fortes pluges es millor seguir per la pista i evitar trams amb aigua i fang. Un cop arribats de nou a Santa Creu d’Olorda sols ens queda reprendre el camí de tornada cap a Castellciuró on donarem la sortida per acabada.

Exemplar d'àlber ( Populus alba ). Si aneu al hivern el trobareu sense fulles.

Com ja hem dit aquesta ruta us portarà per l’interior d’un bosc mediterrani on els protagonistes son l’alzina i el pi blanc, però també hi trobarem algun pi pinyoner, roures, oliveres, algun arbre fruiter, avellaners, arboç i petites zones de bosc de ribera amb albers i pollancres. El sotabosc és molt variat amb predomini del boix, romaní, eures i lianes. Si ens mirem les plantes podrem trobar galzeran, esparreguera, estepes, matapoll, etc. A la zona de la pedrera dels Ocells veurem joncs i a les zones més humides properes als torrents veurem falgueres i molses. La fauna serà més difícil de veure però podrem sentir els cants de les mallerengues, pit roig, merles i pardals. Si voleu identificar els cants dels ocells res millor que alguns d'aquests CDs Entre els mamífers veurem les rastres de senglars, si hi anem al capvespre serà fàcil trobar-los, pinyes menjades per esquirols, rates i ratolins i a les zones humides trobarem granotes i algun gripau. Si hi anem a la primavera trobarem les plantes ben florides i abundants capgrossos a les zones humides, mentre que si és a la tardor podeu trobar bolets.

Apagallums ( Macrolepidota procera ) Relativament freqüent per la zona.

Cireretes d'arboç ( Arbutus unedo )

La ruta comporta fer poc menys de 13 quilometres en poc més de tres hores i mitja i tindreu que superar poc menys de 500 metres de desnivell. Trobareu la ruta a la nostre plana del wikiloc. El track no inclou la pujada al Puig d’Olorda que podeu fer en uns 40 minuts entre anada i tornada i uns 100 metres de desnivell suplementaris tot seguint els pals indicadors. Es una ruta apta per tothom, fins i tot si aneu amb nens, sense cap tipus de complicació i sols cal parar atenció a les moltes pistes i corriols que trobarem però hi ha abundància de cartells indicadors i quan deixem el GR-92 cal parar atenció a la forta baixada del principi del corriol. Com sempre no oblideu el mapa, Serra de Collserola de l'editorial Alpina i si voleu identificar arbres, plantes i animals podeu triar alguna de les moltes guies que us podem oferir.

Soca d'arbre menjada per un senglar

Accidents i rescats a la muntanya

Aquest darrer cap de setmana hi ha hagut set accidents de muntanya on ha calgut un dispositiu de rescat per part dels GRAE i el diumenge hi van haver-hi dos rescats més a la zona del Aneto per part del GREIM de la Guardia Civil espanyola. Desconec si a altres indrets hi ha hagut més rescats però, sigui com sigui, 9 rescats en un sol cap de setmana em semblen una xifra excessiva. He estat buscant informació sobre aquests accidents i rescats. Alguns dels rescats semblen totalment inevitables i producte d’una mala caiguda, relliscada, etc en que hi ha hagut un lesió seria a les cames o espatlla que impossibilita que el rescatat pugui desplaçar-se sense l’ajuda d’una llitera, ambulància o helicòpter fins l’hospital més proper. Un dels rescats ha estat producte d’un atac de cor patit per una persona amb antecedents cardíacs. Penso que en aquests casos no hi ha cap responsabilitat de l’accidentat i l’accident sols es fruit de la mala sort. El cas dels rescatats a l’Aneto sembla totalment evitable per diverses raons. En primer lloc en cap dels dos rescats hi ha hagut cap accident previ i el rescat ha estat provocat per esgotament, manca d’equipament i de coneixements, hipotèrmia, foscor, etc. En tot cas situacions totalment previsibles i evitables amb una mica de coneixements i de previsió. En un dels rescats els membres del GREIM es van trobat amb dos asiàtics per sota del Coll de Corones i en plena gelera sense grampons, imagino que sense piolet, i on un dels dos rescatats donava evidents símptomes d’esgotament. L’altre rescat es va produir al cim de l’Aneto on es van trobar 2 francesos amb símptomes d’esgotament i hipotèrmia. En tots dos casos i donat lo avançat de l’hora i la foscor va caldre evacuar els rescatats a peu fins el Pla de la Besurta on va acabar l’operatiu del GREIM vora de les cinc de la matinada del dilluns. En cap dels dos casos els accidentats portaven gaire roba d’abric o de recanvi, manta tèrmica, frontal, aliments energètics d’emergència (fructosa, gels, barretes, etc) i no sembla que el seu nivell de coneixements fos gaire sòlid.

Un rescat sol mobilitzar una ambulància, un helicopter i un mínim de cinc persones

Tots som molt conscients o tindríem que ser-ho de que la muntanya es un esport de risc i l’ombra d’un accident sempre és present. Malauradament he tingut que enterrar cinc amics i companys per accidents de muntanya i més d’una dotzena han patit accidents en que ha calgut hospitalitzar-los durant un cert temps. Jo mateix he patit un parell d’accidents seriosos o he tingut que retirar-me per culpa d’alguna lesió, En alguns casos he arribat al final de la jornada en una situació molt propera a l’esgotament. Amb tot això el que vull dir és que per més preparats i equipats que anem  el risc d’un accident sempre hi és present.

La muntanya cada cop està més massificada i si anem a determinats indrets com ara l’Aneto, Mont Perdut, Pedraforca, Puigmal, Bastiments, etc la massificació arriba a límits extraordinaris. En aquests llocs una mirada crítica a molta de la gent que ens hi trobem ens fa preguntar-nos que com és que no hi ha més accidents. Un molt bon amic meu, guia de muntanya amb acreditació UIAGM i guarda refugi diu que Deu no fa mai vacances i te tota la raó del mon. Per la muntanya trobem gent sense preparació ni técnica ni física, sense mapa ni brúixola o que no tenen ni idea de com fer-ho servir, mal equipats, sense roba de recanvi, mal alimentats i poc dormits, etc. A tot això cal afegir-hi la poca tradició que tenim a casa nostre de anar acompanyats per un guia i les facilitats que algunes botigues de material donen per anar ben equipats sempre que tinguem una butxaca mitjanament calenta o potent. També detectem una total manca de preparació de la sortida, sense cap ressenya prèvia, sense coneixement dels horaris, desnivells, etc. Alguns cops he assistit com a espectador a situacions que ratllen el surrealisme o l’inconscient proper al suïcidi. No entraré en detalls però sols comentar una situació que vaig viure fa un cert temps i que, segurament, és una de les més surrealistes que he viscut. Era al hivern i ens trobàvem al refugi de Malniu on descansàvem d’una travessa amb esquís. De cop veiem sortir pel camí d’accés al refugi un personatge amb botes de la mili, gavardina i per motxilla portava una bossa d’un supermercat, potser eren les duges del migdia i ens pregunta per anar al Puigpedros, nosaltres l’hi comentem lo avançat de l’hora, la manca d’equipament i la gran quantitat de neu que hi ha però ell fa cas omís als nostres comentaris i segueix pujant amunt. Desconec si encara es viu. Aixó és sols una mostra i podria omplir varies pàgines d’altres situacions semblants o pitjors i això per no comentar preguntes que he tingut a la llibreria de gent que volia organitzar una determinada sortida. Si busqueu una mica per les xarxes socials podreu trobar grups de gent que organitzen sortides on hi podreu trobar autentiques ximpleries. En aquestes pàgines les vies ferrades i sortides als cims més alts son molt freqüents i el nivell dels organitzadors i participants deixa molt que desitjar i on és molt difícil trobar gent federada o assegurada.

Molts cops els rescatadors es juguen la vida per salvar la nostre

No vull entrar en recomanacions ni sermons però si fer una reflexió final. Els que teniu experiència en muntanya procureu predicar amb l’exemple i els que no en teniu no vulgueu passar per experts, sigueu humils i molt conscients del vostre nivell, del vostre equipament i, sobretot, no feu sortides que no estan al vostre nivell per més llamineres que siguin i si voleu fer determinades sortides contracteu els serveis d’un guia. Potser us hi vagi la vida.

El nostre paradís però cal saber anar-hi

"El batlliu de Sort". Itinerari per conèixer els arbres més singulars del Pallars Sobirà.

Una ruta per conèixer els arbres més singulars del Pallars Sobirà. "El batlliu de Sort", és una ruta per fer amb cotxe tot i que hi ha un curt itinerari per anar a peu. Una interessant ruta per gran part del Batlliu de Sort, on a part de conèixer els seus arbres singulars podeu gaudir d'unes precioses vistes d'aquesta part del Pallars Sobirà i les essències pròpies del Pirineu. El batlliu, entre Sort i la vall d'Àssua, reté un carisma genuí. El recorregut comença a Sort i termina a Surp. Podrem conèixer els castanyers i noguers de Santa Creu, l'alzina del Figueral, el freixe de la font de Libeto, que es passa per un bosc de freixeres, arcos, roures i noguers i al costat de la font trobarem una alzina esplendorosa i el noguer de Llessui.

Il·lustració fulles i fruits del castanyer (castanea sativa)

Els castanyers (Castanea sativa)La majestuosa alzina del Figueral (Quercus ilex, alzina de muntanya) amb 12 m d'alçada i 1,3 m de perímetre, es troba sota Castellviny, i convida a seure i descansar. Els arbres arrelats al costat dels camins ens mostren el lligam amb l'home, que l'utilitzaven per descansar i seure a l'ombra. És un lloc que temps enrere el feien servir els homes que els treballaven. 

Podem trobar els murs de pedra seca, que són l'esforç de moltes generacions que modelaven les rutes entre els pobles, ermites i prats. Avui en dia queda molt poca gent que mantingui aquests murs.

Il·lustració fulles i fruits de freixe (fraxinus excelsior) 

Sobre d'Altron hi ha la font de Libeto, molt ben protegida pel gran freixe (fraxinus excelsior) de 19 metres alçada i 1,3 metres de perímetre. Aquesta esplendorosa freixera, queda una mica amagada entre els altres arbres petits. Si ens posem a sota i mirem a munt podem observar el seu gran brancatge. A l'hivern quan han perdut les fulles poden valorar les seves altíssimes branques. La freixera és un arbre abundant i molt apreciat al Pallars, amb moltes utilitats a la vida rural. Té una fusta lleugera i flexible, emprada per fer escales, bastons o mànecs i al camp per aguantar les tomaqueres. Amb les fulles tendres es donà menjar a gallines i conills.

                   Il·lustració fulles i fruits del noguer (juglans regia)

El gros noguer (juglans regia) de Llessui, viu al costat de l'antic estudi del poble, i ha aguantat les temptacions a l'antiguitat pel valor de la seva fusta. El fet de ser-hi dins del poble l'ha salvat de la seva desaparició. A tots els pobles del Pallars, " l'estudi " eren les antigues escoles, ja que estava molt més habitat, hi havia molta canalla. A Llessui s'ha reconvertit en punt informació del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici i amb museu de la vida dels pastors.

Il·lustració de l'alzina (quercus ilex)

                                                  

  Il·lustració fulles i fruits d'alzina (quercus ilex)

Per trobar l'alzina de Surp, cal agafar la carretera de Llessui a Altron i trencar per un camí en direcció a Surp i Caregue a l'esquerra. Passat Escàs i en direcció a Surp, al segon revolt trobem la gran alzina (Quercus ilex, alzina de muntanya) al costat d'un munt de roques i una mica amagada. Té una alçada d'11 m i un diàmetre d'1,3 m. Com curiositat, sembla per la silueta, que la part central superior hagi estat escapçada.

Des de Surp podem baixar fins a Rialp per una estreta carretera on acabarem de vorejar la vall d'Àssua fins a arribar al Noguera Pallaresa.

Guies relacionades:

Els gegants de fusta del Pallars Sobirà

Guia dels arbres dels PAïsos Catalans

Aquest cop al Taga

Alguns de vosaltres sabreu que durant els darrers mesos no he estat gaire be de salut, de fet encara no acabo de trobar-me del tot be, però vaig tirant endavant i de mica en mica vaig recuperant bones sensacions. El mateix puc dir de les sortides per la muntanya i és que després d’un any amb molt poca activitat ara vaig recuperant les ganes de sortir i, de mica en mica, vaig apujant el nivell i l’exigència de les sortides. Com que moltes sortides les faig entre setmana i acostumo a anar sol vaig per zones que conec molt be i així aprofito per refer molts d’aquells cims que vaig fer ja fan anys quan tot just estava iniciant-me a la muntanya. Durant aquestes darreres setmanes he visitat Montserrat, el Montseny, Puigllançada, Tossa del Pas dels Lladres i dimarts passat vaig anar al Taga des de Ribes de Freser.

Mentre anem pujant sembla que tinguem el cim a tocar però encara queda un bon esforç

       

El primer cop que vaig fer el Taga va ser durant Gener o Febrer del 1970, tenia 13 anys i vaig anar amb companys de l’Agruecc. Va ser la meva primera hivernal amb neu, piolet i grampons. Anàvem el Toni Matas, Enric Vilalta, Ricard Morán, Manel Riera, Enric Tello, Xavier Aragay, Pere Sauret i, segurament algun company més que ara no recordo i, com no, amb en Raimon Algueró. Era un diumenge, vam pujar amb la RENFE fins a Ribes i vam fer la travessa per la Portella d’ Ogassa fins a Sant Joan de les Abadesses on vam tornar a prendre el tren fins a Barcelona. Desprès d’aquella sortida he repetit el Taga varies vegades, més de 10, i he aconseguit el cim per diversos itineraris. El vessant nord des de Sta. Magdalena de Puigsac, per Sant Martí d’ Ogassa, des del Coll de Jou i fent tota la carena de la serra Cavallera fins el cim del Taga i l’he fet a peu, amb raquetes i amb esquís.

Durant el matí el núvols van anar tapant les muntanyes

La sortida del dimarts tenis un cert caire de repte ja que volia fer més de mil metres de desnivell i vaig aconseguir-ho amb una certa comoditat. Vaig anar-hi acompanyat d’en Fly el meu fidel gos i, segurament, el que més gaudeix d’aquestes sortides. Una de les parts en que vaig gaudir més va ser la darrera part de la carena un cop superats els diferents esglaons que presenta. La vista del vèrtex geodèsic, l’autèntic cim, i de la creu va semblar-me màgica, amb un bon regust de boca. Objectiu aconseguit. Des cim estant els núvols van tapar-me part de la vista però vaig poder gaudir del Puigmal, les Valls de Núria i el Freser, Balandrau, Cerveris, Pedraforca, Ensija, Rasos de Peguera, Montseny, Montserrat i, fins i tot, un petit tros de mar. Tot un festival. Trobareu el track de la sortida a la nostre plana del Wikiloc

Un cop al cim trobem la creu i un bon mar de núvols

La baixada no va tenir major historia i els ocells la van amenitzar amb un autèntic concert dels seus cants. En resum una sortida molt recomanable, fàcil, propera, potser un xic monòtona però molt gratificant. Ara ja vaig pensant en la propera que no la tinc decidida però serà per aquestes mateixes contrades i amb una mica més de desnivell.

De nou a Montserrat

Montserrat un cop més. Montserrat muntanya única al mon per la seva geologia, les seves agulles, les canals i tantes i tantes coses. Situada quasi be al centre geogràfic de Catalunya i ben visible des de molts llocs de la seva geografia. Origen o final de moltes travesses, algunes quasi be mítiques com la Gràcia – Montserrat i, com no, la Matagalls -  Montserrat. Montserrat paradís de l’escalada a casa nostre, capital espiritual de Catalunya, parc natural i iman que atreu cada any més de dos milions quatre-cents mil visitants. Montserrat origen de tantes i tantes tradicions com, per exemple, allò de que no es ben casat qui no porta la parella a Montserrat. Per quina raó parlo ara de Montserrat ? Fa uns dies i des del Facebook comentava la col·laboració que tenim amb el Guies de la Muntanya de Montserrat, doncs be a partir d’aquesta setmana treballarem junts guiant, junt amb d’altres companys, dos itineraris senzills però amb un gran significat. En primer lloc una ruta per les ermites de Tebes amb origen i final al Pla de les Taràntules i en segon lloc el camí de la Santa Cova tot seguint el rosari monumental. Allà em trobareu els dimarts i dijous i fins el mes d’octubre, preparat per intentar encomanar-vos la passió per aquesta muntanya màgica.

No recordo quin va ser el primer cop que vaig anar a Montserrat, imagino que va ser de petit amb els meus pares i, com no, amb el sis-cents que teníem. El meu pare persona de fermes creences religioses i de missa diària, a les vuit del matí a l’església del Dominics del carrer d’Ausiàs March, ens hi va portar varies vegades tot seguint el ritual de l’apoca. Anar a missa conventual a les onze, sentir l’escolania amb la Salve i el Virolai, pujar al cambril de la Verge, donar una volta per les rodalies del Monestir, comprar coca i mató i tornada cap a casa. Recordo que sempre anàvem per Can Massana i que no vaig conèixer Monistrol fins bastant més tard. També recordo unes estades durant les vacances escolars a les cel·les amb la tia Trini, la germana soltera del meu pare i una autentica tieta, amb uns amics de la família. Hi pujàvem amb el tren fins a Monistrol i l’Aeri, en aquelles èpoques era l’Aereo així en castellà. Excursions pel Santuari, el camí dels Degotalls, el funicular de Sant Joan, baixar a la Santa Cova i poca cosa més. A casa agradava la muntanya però sols per contemplar-la res de anar-hi i pujar-la. Mes endavant i ja a l’escola amb companys de Agruecc les primeres escalades a la Portella, la Maquina de Tren, l’Agulla del Cap de Munt, el Martell, el Gorro Frigi i tantes d’altres. La primera anada a peu tot seguint la carretera, desprès hi he anat quatre cops més, una per la carretera i tres seguint els GR 6, les cinc Matagalls – Montserrat, la travessa integral de la muntanya, la pujada a Sant Jeroni amb els meus fills......., tants records, tantes sortides, tants amics, alegries, patiments, cansament, felicitat. També alguns mals records com la mort d’en Bartomeu Puiggròs a la via Mas Brullet del Serrat del Moro o quan vaig pujar per ajudar en l’extinció del gran foc forestal del 1986. Guardo un especial record d’una pujada a peu des de Barcelona un 25 d’abril, arribant a Montserrat al matí del 26, passar el dia amb els monjos i participar per la nit a la Vetlla de Santa Maria. També alguna missa del Gall amb xocolata desfeta calenta a la sortida. A Montserrat vaig acabar d’enamorar-me de la Raquel, la meva parella un cop la vaig conèixer al Carlit i amb ella ha estat una de les darreres vegades que hi he estat encara no fa un mes.

Quan fa pocs dies i ja amb el grup de guies tot preparant les sortides que iniciem dimarts anava pensant en tot això i tots aquests records i molts més van anar desfilant pel meu cap i aleshores vaig decidir re-emprendre el blog i fer-ho amb aquest escrit. No vull acabar aquest escrit sense donar les gràcies a tots aquells que m’han acompanyat a Montserrat però, molt especialment, al Ritxie que m’ha donat l’oportunitat de fer aquestes sortides guiades per Montserrat, als meus pares que m’hi van portar per primer cop, al Raimon Algueró que va encomanar-me la seva passió per la muntanya i amb qui vaig fer la meva primera Matagalls – Montserrat i a tants i tants que no esmentaré per por de que al deixar-me algú faci una bona errada.

Espero poder anar escrivint de nou al blog amb una certa regularitat i trobar-nos algun dia per aquestes muntanyes i si pot ser Montserrat molt millor. Que tingueu una bona setmana.

El juego de Ripper. Isabel Allende.

Llegir una mica d'Isabel Allende és un gust més quan es tracta d'alguna cosa nova i molt diferent al que estem acostumats a llegir d'ella. Des de realitats personals, fins a les aventures de dos nens a la recerca de coses impossibles, aquesta vegada ens trasllada a la incertesa que cada novel·la de misteri ens atorga, deixant-nos com a partícips.

La novel·la recorda a les millors històries dels mestres del suspens. Es tracta d'un puzle perfectament ideat, les peces del qual van encaixant conformi s'avança en la lectura fins al seu insospitat final. Amb  “El juego de Ripper”, Isabel Allende dóna un gir a la seva narrativa i, amb el seu inconfusible estil, s'atreveix amb una trama de recerca que demostra la seva inesgotable capacitat de reinvenció. El llibre és pur Isabel Allende i ens delecta amb personatges inoblidables que emocionaran als lectors des de la primera pàgina. 

Tal com va predir l'astròloga més prestigiosa de Sant Francisco, una onada de crims comença a sacsejar la ciutat. En la recerca sobre els assassinats, l'inspector Bob Martín rebrà l'ajuda inesperada d'un grup d'internautes especialitzats en jocs de rol, Ripper. Isabel Allende ens desvetlla amb el seu inconfusible estil polit i líric la vida de tots aquests personatges fins a arribar a un desenllaç que atrapa i resulta impossible deixar anar el llibre. La ciutat en si és una altra basa imprescindible; el lector es mou pels diferents barris de Sant Francisco, sentim la seva boira, la seva brisa, sentim la seva palpitar com un personatge més.

Una lectura molt recomanable per als seguidors incondicionals d'Isabel Allende, els assidus de les novel·les corals, pels quals gaudeixen d'una prosa elegant, però per als amants de la novel·la policial, no sé si compleix amb tots els requisits esperats.

El podeu trobar a la nostra llibreria on line "El juego de Ripper" o a la nostra botiga al carrer València, 149 de Barcelona.