El gran altiplà del Pamir

Aquest dijous 24 de maig a les 20 h. presentem un audiovisual sobre l'altiplà del Pamir, el viatge en bicicleta del Paco Roses i aprofitem per  descriure una mica aquest indret de l'Asia central.

Pamir del Tayikistán en bicicleta

En el més remot d'Àsia Central, a més de 4.000 metres d'altura, s'estén el gran altiplà del Pamir, que al costat del veí Tibet constitueix el sostre del món. Allí, on l'oxigen escasseja i la grandiositat del paisatge muntanyenc supera l'imaginable, allí viuen els kirguises. Els fills dels núvols.

Seguint la Ruta de la Seda des de Pakistan i travessant el Khunjerab (que significa "Valle de Sang" pels assalts i matances que practicaven els bandits de les muntanyes a les caravanes de l'època), el paisatge s'obre a l'altiplà del  Pamir, on sembla que estirant el braç es pot tocar el cel.

En un món replet de fronteres artificials, travessar aquesta zona és creuar una autèntica frontera, passar d'una massa continental a una altra, d'una gola estreta, pedregosa i retorçada amb desnivells esgarrifosos a un altiplà estepari. Una simple barrera enlloc serveix d'entrada a la regió autònoma de Tadjik Tashkurgan, la porta al Pamir.

El Pamir, un immens altiplà flanquejat per les més grans serralades del món, és un dels llocs del planeta on la llum és més pura; tant, que els límits de la visió augmenten extraordinàriament i es pot distingir amb facilitat objectes molt llunyans.

Estem en l'Alta Tartaria, també cridada "el tercer pol", el nus on conflueixen les serralades més altes del món: l'Himàlaia oriental, el Karakorum, la serralada del Pamir, el Hindu Kush, les muntanyes Kunlun i els gegants del Tian Shan. Un entorn de inenarrable bellesa natural i de duríssimes condicions de vida.

En el seu viatge per aquesta regió, Marco Polo va escriure: "Viatjant sempre entre muntanyes arribem a aconseguir una terra de la qual es diu que és el lloc més alt del món. I quan s'arriba a aquella altura un es troba amb un gran llac entre dues muntanyes… Allí existeixen bèsties de tot tipus en gran nombre, entre unes altres, ovelles de gran grandària les banyes de la qual tenen sis pams de longitud … Aquest planell és el Pamir … La regió és tan elevada que no es veu cap tipus d'au volant per allí." Curiosament, a aquest ungulat de llargues banyes se li crida des de llavors carner de Marco Polo. Avui, 700 anys més tard d'aquella descripció, el seu aspecte és el mateix. El llac al que es referia Marco Polo és el Kara-Kul (Llac Negre), un lloc d'una bellesa difícil d'oblidar.

En aquesta estepa inhòspita de verds prats d'altura, conviuen els ramats de camells, yaks i ovelles  dels pobles nòmades kirguises. I escampades, sobre les roques, marmotes de pèl vermell  adormides al sol. Mirant els camells baktiares no és difícil imaginar el que va haver de ser la Ruta de la Seda: llargues rajades d'aquests poderosos animals travessant deserts i muntanyes, transportant sobre els seus geps pesats farcells amb tot tipus d'olis, espècies, sal i altres mercaderies. El camell baktiar és l'animal més preuat pels kirguises. Els dóna carn, llet i llana, i a més és capaç d'implicar 300 quilos de càrrega. En aquesta terra es diu que un camell val per vuit yaks, nou cavalls o cinquanta carners.

El yak és un animal imprescindible en aquestes latituds. S'adapta molt bé a les altures, pot portar fins a 80 quilos de pes i dóna carn i llet. D'aquí s'obté el llard, un producte essencial pels kirguises i tibetans, doncs és l'única font de greix, tant per a l'alimentació com per a altres usos. Aprofiten fins i tot els excrements, que s'utilitzen com a combustible en un lloc on per l'extrema altitud no poden créixer els arbres i, per tant, la fusta no existeix.
De les banyes es fan pintes i culleres; de les peülles, bols, i la pell i el pèl serveixen per fer mantes, roba d'abric i cuir.

La majoria de kirguises viuen en petits poblats de cabanyes fetes amb maó de tova. És la seva residència fixa, on tornen després de mesos de travessar amb els seus ramats aquelles valls emgamtxades als núvols. Durant gran part de l'any els kirguises habiten en l'estepa, en les seves yurtas, unes tendes circulars de pèl i mantes. La majoria són nòmades o seminómadas que practiquen la migració, portant els seus animals a valls de diferent altura, segons la duresa de l'estació de l'any. Els pastors kirguises munten en ase o sobre petits cavalls que manegen des de nens amb sorprenent mestratge. A l'interior de les yurtas l'equipament és molt bàsic: mantes, recipients i una estufa en la qual cuinen la seva austera dieta, formada per coques de pa mullades en llet agra, te, formatge sec i un fortíssim licor destil·lat a partir de la llet d'egua fermentada.

Els kirguises són descendents de pobles guerrers turcomans i practiquen la religió islàmica sunnita, encara que l'Alcorà no els influeix en algunes coses com la integració de la dona, que participa juntament amb els homes en els treballs i reunions socials. A més, elles no oculten el seu rostre sota els vels. Els homes porten el barret blanc tradicional de la seva ètnia i les dones es recullen el cabell amb un mocador. Totes porten pantalons sota les faldilles i senten una passió especial pel color vermell.

Tots els pobles nòmades del planeta tenen una característica comuna: la seva hospitalitat amb el foraster i la seva generositat, doncs saben que potser demà siguin ells els que necessitin aliment i recer en el seu camí.

La vida ha regalat als kirguises els paisatges més bells de la terra, l'aire més pur i la llum més clara, però a canvi els ha obligat a sobreviure en unes condicions despietades, sense amb prou feines vegetals i on la temperatura oscil·la uns 40 graus de la nit al dia.

Els kirguises, gents d'honor, valents i taciturns, de cants tristos i poques paraules. Homes eixuts cavalcant sempre al costat dels seus ramats, dones apassionades pel color vermell, nens amb les seves cares rodones cremades pel sol i l'aire. Un poble oblidat en una terra on el vent no para mai de bufar i de nit el seu so es confon amb l'udol del llop tibetà.

Kirguises, els fills dels núvols, gairebé en el cel, gairebé a l’ infern.